Perles lingüístiques a Canal 9

El telenotícies de migdia de Canal 9 del diumenge 30 d’agost ha estat tota una mina de perles lingüístiques. Per damunt damunt en reportaré només cinc. I cap d’elles no fa referència al subdialecte apitxat de l’horta que pareix ser que és el normatiu per a C9.
1a) Sembla ser que els propietaris de les casetes que estan ran de platja al Puig (les casetes dels pescadors) gaudeixen d’un JOC privilegiat i que la llei de costes els les vol enderrocar. Jo pare l’orella per veure a quina cosa juguen aquests privilegiats propietaris i resulta ser que d’allò que gaudeixen és d’un LLOC de privilegi. A més que els volen enderrocar les casetes se’ls imputa una tendència al joc.
2a) La mateixa locutora insisteix a foragitar la paraula LLOC i parlant-nos del Bioparc de València ens diu que és un JOC immillorable per als animals. També ací els animalets són ludópates.
3a) Aquesta sí que no l’havia vista jo mai. La locutora parlava d’una competició d’allò més peregrina: Era una competició aquàtica AMB MALETES. De bell nou crida la meva atenció i pare els cinc sentits a la cursa aquàtica. Doncs no, era d’allò més normal. Era una competició AMB ALETES.
4a) Aquesta vegada la locutora s’ha superat en modernor i s’ha atrevit a fer una operació de cavi de sexe. ELS ESTRUÇOS després de passar pel seu micro s’han convertit en LES ESTRUCES.
5a) Que conste que ja no en volia més, però no m’he estat d’oir que als U-2 no paraven de ploure-LIS les ofertes.

Done les gràcies als responsables polítics per tenir tanta cura de la nostra llengua i fornir-nos d’un model tan exquisit en els mitjans oficials de comunicació. Són vostés tot uns defensors del valencià.

Quadre de JAM

Ha temps arrere ja vaig parlar unpoc d'aquest quadre que vaig adquirir al pintor JAM. Doncs bé, ja el tinc penjat a casa. Jordi Albinyana és un jove pintor amb una projecció a tenir en compte. Té diverses obres repartides per organismes oficials, caus de bohèmia i cases particulars. La seva volada artística també l'ha dut ha personalitzar portades de CD per a cantants com Pep Gimeno "Botifarra", Miquel Gil i el jove cantautor Carles Pastor; així com a il·lustrar novel·les com l'eròtica Pell de pruna de l'escriptor Joan Olivares i d'altres projectes que duu entre mans.

Aquest quadre representa... què representa? L'artista m'ho explicà, però també m'agradaria saber què hi veieu vosaltres? Pot resultar un exercici ben interessant.

Restaurant Es Baluard (Cadaqués)

A la badia de Cadaqués, banyat pel sol i vestit d’aigua i de muntanya, pujant per unes antigues escales de casa de pescadors trobem el restaurant Es Baluard. Una dotzena de taules s’escampen per dues sales, segurament antigues estances de la casa, envoltades de parets blanques i de finestrals que aboquen l’ull a la mar.
Els sabors dels guisats són d’aquells que el paladar ja no oblidarà mai més. El mar es destil·la en plats exquisits de sabors segurament tan antics com la mediterrània. A la bona taula l’acompanya un ambient tranquil i uns professionals disposats a explicar-te la composició dels plats.
Nosaltres demanàrem una amanida de favetes tendres, unes anxoves de Cadaqués –molt fines, però una mica pujadetes de preu–, suquet mariner –saborós a més no poder–, graellada de peix i per a les postres, com no, una bona crema catalana; tot regat amb un parell d’ampolles de vi blanc sec i afruitat (ei, que n’érem quatre).
La qualitat de tot plegat excel·lent. El preu una mica alt, però ben relacionat amb la qualitat dels productes –uns 45€ per persona–. Tanmateix, s’ho mereix per poder sentir l’explosió de sabors que se t’obri a la boca. Un pecat de gola en un restaurant que (a)paga la pena.

UN PARELL DE PERLES LINGÜÍSTIQUES

Em comentava un amic que ha temps arrere veié una notícia en C9 que el deixà de pasta de moniato: "El colom havia arribat a Portugal sense pedres". No sabia jo que els coloms carregaren pedres amunt i avall, em digué. Però parant més atenció a la notícia resultava que el que havia fet l'animalet era arribar a Portugal des de València sense perdre's. El locutor ho havia pronunciat d'una forma tan descurada que l'au semblava un traginer.

L'altra perla la vaig escoltar jo l'altre dia a ràdio9: "A Fidel (Castro) se li ha vist en companyia de...". Balderament vaig estar esperant quina cosa se li havia vist al mandatari cubà. Senzillament aquest locutor no era capaç de distingir un complement indirecte d'un de directe.

Bé, açò no tindria més importàcia en un país on la llengua estiguera ben normalitzada. Tanmateix al País Valencià tenim el fet lingüístic ben fotut i si els encarregats de ser referents per a la ciutadania tenen aquest domnini i aquest interès per la llengua, ho tenim clar. En un parell de generacions més ens haurem normalitzat tots... en castellà, clar està. Tenim uns polítics a qui la llengua i la cultura els la bufa. Ai las!

Restaurant: Le Bistrot (Girona)

El restaurant Le Bistrot es troba a l’escalinata de sant Domènech quan es bifurca al Palau dels Agullana. Una desena de taules s’escampen pels replanells dels escalons sota la romàntica llum de les espelmes. Cal dir que també dins del local hi havia moltes més taules amb l’encís del marbre i del ferro forjat. Tot plegat, tant dins com fora, té un aire de bohèmia que atrau a formar part de l’aquarel·la.
Tenen una carta de plats no massa extensa, però suficient per a qualsevol passant que hi vulga fer una estadeta i endur-se la imatge d’un ambient poètic al sarró dels records. A més de la carta ofereixen les torrades, que són una espècie de pizzes especials de la casa i en tenen una bona col·lecció.
La relació qualitat/preu és molt bona; són preus bastant assequibles.
Nosaltres anàrem a sopar i barrejàrem les típiques torrades que hi feien –aspecte i flaire boníssim– amb la carta i demanàrem una amanida de pollastre amb panses, una amanida de mongetes, una amanida d’espinacs i formatge de cabra, un magret d’ànec amb salsa de pruna i de poma. Per a les postres ens serviren un exquisit gelat de torró amb ametles i un pastís de crema catalana amb taronja i xocolata fosa.
Un raimat rosat ben fresquet regava l’àpat i ens ajudava a passar la calorosa nit. Més tard li tocàrem el cul a la lleona per poder tornar a Girona.

3r I ÚLTIM CONVIT ESTIUENC

A la foto apareix una de les anelles de la catedral de Girona que he fet aquest estiu. Podeu utilitzar la mateixa imatge o qualsevol altra que hàgeu fet vosaltres (si podeu dir-ne la localització, millor). El convit és perquè cadascú diga a QUINA PORTA tocaria i QUINA COSA suplicaria, demanaria o exigiria. La petició pot ser per a qualsevol àmbit: polític, sentimental, laboral, literari... d'allò que cadascú estime més convenient. Proveu a no fer-la massa llarga, la petició; m'envieu l'enllaç i jo us el publicaré. Animeu-vos.

PS. Al meu poble (l'Olleria, La vall d'Albaida) es diuen anelles, dieu-me també com es diuen als vostres; així eixamplarem el nostre coneixement lingüístic.

Hi diuen la seva:

- Els primers gestos del verd

- Antaviana

Nord de Catalunya i Catalunya Nord.

Acabe de fer un viatge pel nord del meu país, pel nord de la meva història. L’he creuat longament fins a la Catalunya nord. He visitat indrets de la terra pregona i de la costa. Tota ella se m’ha obert maternal com al fill pròdig que torna a casa després d’un periple de vora 800 anys. M’he deixat anar des dels vells carreus de Pals, Peratallada, Besalú, Girona, Castellfollit de la Roca o Castelló d’Empúries fins a la costa més encisadora de Cadaquès i el rocam més bell de Cap de Creus; sense oblidar els volcans de la Garrotxa. Tampoc no vaig estar-me de maleir aquells que han permès la venda i la destrossa de Roses; és gent com els que també han venut i destrossat gran part del meu estimat País Valencià.
M’ha acaronat el vent –llàstima que no puga dir fresc perquè aquest estiu no està respectant ni les primigènies muntanyes dels Pirineus– i m’he endinsat per valls tan profundes com el sentiment català. Sant Miquel de Cuixà, el Canigó, Vilafranca del Conflent, Fillols i Prada m’han permès oir com l’esperit català perdurava encara en alguna gent més enllà dels 350 anys d’anorreament francès. Un vell que trobàrem pels poblets dels voltants de Prada ens digué ple de didactisme d’aquell que dóna la terra i en un català de fonètica afrancesada que ell era català fins que el 1659 li digueren que ja no ho era més, que a partir d’aquell moment seria francès. I afegí ple de nostàlgia i mirant-me al ulls: Però jo continuo sent català. I encara completà la lliçó exemplaritzant-la: com us està passant a vosaltres al País Valencià amb el castellans.
També em pegà un pessic al cor el cantant i animador folclòric Ramon Gual i Batlle quan em dedicà un CD de recopilacions (El ball de la castanya, Pere Joan, Corrandes occitanes, La ploma de la perdiu...) a Molig i posà: A Mercè i a Francesc que estant a les dues puntes, tan lluny i tan a prop. Per no perdre el nord.
Tot un viatge a Itaca permanent. Gràcies germans per totes les vivències que m’he endut al sarró de l’ànima.Salut i Terra.

DRAPS, a Girona

Situat als peus del Call –barri jueu de Girona– trobem un dels restaurants que (a)paguen la pena. Draps és un petit restaurant, com s’anuncien ells, que oferta la singularitat de generosos plats per a compartir; com diu un versos de Miquel Martí i Pol que ells han grafiat a la carta: “Sempre és breu el temps de compartir”.
Tenen una selecció de plats suficientment ampla perquè abaste els diversos gustos del client. Qualsevol d’ells és perfectament compartible entre dos o fins i tot tres persones. La qualitat dels mateixos és molt alta i mantenen una bona relació amb el preu (al voltant de 20 - 25 € / persona).
Nosaltres tastàrem el llobregant (llamàntol), una espècie de caneló a base de crema d’aquest marisc; molt fi. Després compartírem un plat de rap amb verdures; molt digne. I un secret que era un plat de carn de porc sobre un llit de creïlles i verdura guisat amb una salsa molt saborosa.
Com que la nit ja anava carregadeta i feia molta calor, cometérem el pecat d’obviar el vi i demanàrem cervesa. D’entre l’assortit de postres personalitzats de la casa demanàrem gelat de crema catalana, gelat de menta petillant i uns coulands negres.
És un lloc tranquil, sense la massificació turística de molts dels llocs del voltant i fórem atesos per una excel·lent cambrera plena de professionalitat. Ah, i tot en un bell catalanesc del nord; tot i que ella fóra filla, com ens digué quan ens serví uns orujos, d’andalusos i gallecs. Un exemple de normalització integradora en un país en què n’estem tan necessitats.

Del mateix amo que l’anterior trobem en l’encisadora vila de Besalú el restaurant Can oliveres. Situat prop del casc antic i en un paratge ajardinat, entrem en una sala ampla, neta i plena de classe, una carta de menús extensa a uns preus fabulosos (entre 10 a 20 € segons la tria que es faça). De bell nou cal destacar el personal de servei. En aquest cas, la Glòria, la cambrera, una troballa de persona paradigma del bressol català amb qui tinguérem l’oportunitat d’establir retalls de converses entre plats i plats. La Glòria també ens féu descobrir la bona Ratafia (Russet)–licor característic de Girona–. Si esteu per la zona no us en perdeu cap dels dos; són restaurants que (a)paguen la pena.
http://www.restaurantdrapsgirona.com/

AGRAÏMENT

GRÀCIES A TOTS PER LA VOSTRA PARTICIPACIÓ. HA ESTAT MOLT ENGRESCADOR VEURE COM UNA MATEIXA IMATGE ERA INTERPRETADA DE DIVERSES MANERES. DINS DE CADASCÚ SEMPRE DORM UN POETA.

2n CONVIT ESTIUENC

Ens n'anem a veure el sostre i la teulada de casa. Ens agafem uns dies d'esbargiment viatger pel nord de Catalunya i per la Catalunya Nord: Girona, Figueres, Besalú, Pals, Palafrugell, Roses, Cadaquès, Fillols, Prada...
Parafrasejant el xativí Raimon, veurem tots els colors de la llengua (com que estarem a l'UCE de Prada també escoltaré els sons illencs).
Abans, però, us deixe una altra joguina literària per entretenir el desfici. Es tracta de fer-hi un sol vers inspirat en la imatge (sintagma, frase, oració...) d'entre dos i cinc mots; curtet.
Animeu-vos-hi. Les que m'arriben abans d'anar-nos-en les penjaré al post, i les altres ja ho faré en tornar.
Per començar, la meva proposta:

M'hi vaig oferir

Ps. Si pengeu la participació al vostre blog us en faré l'enllaç.

McAbeu

Adéu i fins la propera!

Mercè:

Camí per a l'oblit

Joana

Fent camí assaborim el món.

Trini

Marcant petjades, plegats, farem camí

Arlequí

Camino dins la teva petjada per arribar fins a tu.

Natzari

A rebentar de salut!!!

Joana

Les petjades decidiren acomiadar-se sigil·losament amb les sabates a la mà.

P-CFACSBC2V

L'aigua fa camí

Col·lecció de moments

Efímeres petjades, només un record.

Filant prim

S'asseca el teu record a la llunyania...

Clidice

Deler de sotjar-te

Cròniques de sota el mugró

Hòstia! Com crema la fusta!

Giorla... i els colors

Ara, no te'n vagis...

J. Tibau

Lleu rastre enyora la petjada

Raons que rimen

Jo et segueixo

Rebaixes

Perspectives: No us trobareu mai.

Josep M. Orrit

Sempre endavant!!!

Se'n va anar.

the daily avalanche

Els parèntesis em fugen.

cinc cèntims

S'esvaeix el teu record cap a l'horitzó.

A peu coix

S'evapora el teu record

com l'empremta sobre la fusta

Mar

Petjades efímeres cap a l'infinit...

Henriette

Queda sempre una traça

Duschgel

Segueix-me pel camí humit

Judit

No és només un camí

Reflexions en català

Petjades passatgeres, ara o mai

Zel

Espera'm!...

però la lliberatat s'esmuny.

Unquepassava

Il·lusió fugissera, fuges enllà

Mon

Petjades sense retorn, potser...

Jordi

escrius de tu mateixa

El Mèlich

Acabo de pixar... no em podi aguantar, ufff, quin descans!

Rebaixes

Fusta fea fuig feta fura

llistons lligats lleu lloc llogueu

Joana

Primer pas, fresc i lleuger, cap a la llibertat...

Josep (Benagusil)

Això és Fer País!

Joana

Mai sabràs a on vaig...

El veí de dalt

Petjades lleus d'humits records.

Maite

és breu tot plegat...

Joan deu Peiroton

Un petit pas per l'home

... però un gran pas per la dona!

Maria

Marcant decididament el teu camí

Merike

Atrapa'm si pots, home!

El Paseante

Camí de l'aigua al cosmos

Àgueda

...espero la teva arribada efímera...

Sa perdigüeta

Com les empremptes que deixem al món

ELS NEONS DE SODOMA, XAVI ALIAGA

Els neons de Sodoma és la segona incursió en la narrativa del periodista i escriptor arrelat a Xàtiva, Xavier Aliaga, i amb la qual guanyà l’andròmina dels XXXVII Premis Octubre. Editorial Tres i Quatre.
És una novel·la de gènere inserida en la cultura d’un poble de secà valencià, Vila-roglets (és curiosa la tria del nom perquè jo que sóc d’un poble de la comarca del costat quan de menuts ens volíem imaginar un poble on ocorria la dèria que ens inventàvem i estàvem contant solíem dir que això passava a Pixa-roglets; supose que això seran coses de l’imaginari col·lectiu), que ben bé ens podria servir de metonímia esquematitzada de la cultura valenciana.
Amb una narrativitat senzilla l’autor ens convida, amb l’excusa del robatori del patró de les festes locals, sant Roc, de l’església i la substitució del mateix per una diablessa fallera amb tots els atributs sexuals típics d’aquesta mena de ninots, ens convida, deia, a passejar-nos per les intrigues d’una família farcida de diners i de poder. Rectors, detectius –en aquest cas un negre valencià-, comissions de festes, alcaldes corruptes, delinqüents d’ultramar, clavariesses, puticlubs... un bell estol d’elements que poden servir de retrat d’un esperpent de la societat valenciana actual tot barrejat en una producció fresca que ens arranca somriures de tant en tant i que es converteix en una bona opció de lectura per a aquest estiu xafogós.

UNA NIT ENTRE LES NITS, DE RAMON GUILLEM

Una nit entre les nits (Ramon Guillem, editorial Perifèric, 2006) és la història d’una recerca. Bé, en realitat és la història d’unes quantes recerques. Comença amb una primera, d’encàrrec, que aprofita el narrador per a introduir-nos els personatge principal. Immediatament, a les poques pàgines, li cau a les mans una troballa que l’engrescarà i s’hi dedicarà al llarg de tota l’obra: un poema escrit per un valencià de principi de segle XX, poema que és el mateix que apareix a Veinte poemas de amor y una canción desesperada de Pablo Neruda. Però heus ací que la data en què el desconegut poeta valencià l’havia escrit és anterior a la publicació del poemari del Xilè. Aquest esdeveniment engegarà la recerca dels fets que correrà paral·lela al retrobament de l’amor. I tots dos, investigació i amor, patiran la mateixa sort en un final simbiòtic. Ramon Guillem, poeta pels quatre cantons, estructura una història molt ben compensada en l’espai i en el temps que ens enganxa des de les primeres pàgines. Creixem amb les il·lusions del personatge per la investigació; amb ell ens enamorem, i amb ell ens tocarà combregar de la catarsi final.

JACUL: Racó de uendos

Al blog de Xexu se'ns demana que descloguem les parpelles i ensenyem l'iris nu pel qual escodrinyem el misteriós món de la blogosfera.

Doncs bé, aquesta és la porta del byte per on uendos, greixets i maremortes interactuen amb tota la faunamàtica (fauna informàtica).

ELS ESPANYOLS SÓN SORDS?

Per què cada vegada que en un establiment a València demane alguna cosa en valencià m'ho han de traduir? Avui, en un quiosc de la platja:

-Bon dia, dos botelles d'aigua?

-Como?

(semblava que li ho haguera demant en swuahili. Li havia dit botelles i no ampolles perquè igual s'ho prenia malament. Havia fet el gest didàctic mostrant-li dos dits, de forma correctíssima, eh. Em mira. El mire. M'interroga amb la mirada. Jo faig cara de pòquer i repetesc tornant a alçar els dos dits:

-Aigua.

Aleshores escarba a la nevera i trau les dues ampolletes d'aigua. Em mira amb cara de malhòstia i em fa:

-3 euros.

Li allargasse un bitllet, no ens mirem, em dóna les tornes i tampoc no ens acomiadem. I això que era un xic jove amb rastes i tot modern ell i tot.

Jo em pregunte/us pregunte:

A) Els espanyols són sords i cal que els ho repetim sempre?

B) Els espanyols són insegurs i els cal repetir-s'ho perquè tenen por a errar?

C) Els espanyols són incapaços d'entendre la llengua del país on anat a viure?

D) Els espanyols són de pell fina i els fa nosa qualsevol altre idioma que no siga l'espanyol?

E) Una altra

F) No sé/no conteste