dimarts, d’agost 30, 2011

PETITS PARADISOS

Des que era xicotet que no havia anat a collir figues. Tota una acció plena de records d'infantesa: tacte, olors, imatges, sabor, inocència, il·lusions... tot un paradís arrecerat a la sala de l'ànima. Directament de la figuera a casa. Serviu-vos-en si us ve de gust.

8 comentaris:

Carme ha dit...

Ooooh! M'encanten les figues. Jo també n'havia collit de petita, quan tots els setembres anàvem al poble dels meus pares.

Te n'agafo un parell! :)

Quadern de mots ha dit...

Boníssimes!!, al meu pare li agradava acompanyar les figues amb un gotet d’anís.

Vicicle ha dit...

Aquesta mateixa vesprada llegia aquests versos de paradís de Jaume Pérez Montaner, t'ho jure:

perdut el paradís
tots els teus canvis
tornaven en les nits desencisades
punxosa la mirada en el canyar
figues de pala en plat de porcellana


No em diràs que no és magnífica i poètica coincidència.
Salut i bon profit.

Francesc Mompó ha dit...

Carme, és una fruita que té un poder evocatiu molt alt; si més no per a mi. Pots agafar les que vulgues, ets a casa.
Quadern, sembla una bona combinació, sí. Tanmateix, quan era adolescent vaig agafar una bufa d'anís i no he tornat a provar ni un caramel d'anís.
Vicicle, serà perquè a força d'ajuntar-me amb Jaume se m'està encomanant la seva màgia. Ja li ho diré en veure'l.
Salut i Terra a tots tres (i un bon plat de figues).

Clidice ha dit...

Et lleves al matí, amb la fresca de la nit encara, prens una llesca de pa i vas a la figuera. Obres una figa i la suques al pa, com si fos tomàquet. Una menja deliciosa ^^

Francesc Mompó ha dit...

Doncs això, Montserrat, petits paradisos.
Una abraçada
Salut i Terra

juan ha dit...

En mi pueblo las llamamos albacoricas.

Francesc Mompó ha dit...

Juan, les "bacores" són la primera floració de la figuera; la resta ja són figues. (A sant Joan, bacores)