CASSOLA LITERÀRIA: JORDI PIJOAN-LÓPEZ

CASSOLA LITERÀRIA: ANTONI PRATS

CASSOLA LITERÀRIA: M. CARMEN SÁEZ

CASSOLA LITERÀRIA: NÚRIA SENDRA

 

CASSOLA LITERÀRIA: JOAN TORRÓ

CASSOLA LITERÀRIA A XÀTIVA: REPORTATGE EN EL PERIÒDIC EL PAÍS

Un arroz muy literario

Escritores valencianos rinden homenaje en Xàtiva a la 'Cassola al forn' y consolidan una serie de encuentros gastronómicos.

XAVIER ALIAGA.

Xàtiva. 26/09/2011

Font: El país

La idea comenzó como un encuentro gastronómico de escritores sin mayor pretensión. En el verano de 2009, el escritor Francesc Mompó le planteó al poeta Ramon Guillem organizar una degustación de allipebre en el puerto de Catarroja, en Casa Baina. Se apuntaron una veintena de literatos, incluyendo buena parte de las firmas más relevantes del panorama actual. Pero la cabra tira al monte y se redefinió el encuentro: los participantes debían aportar un texto de género abierto -poesía, cuento o miniensayo- y temática enfocada hacia el plato. Al año siguiente la experiencia se repitió en Ca les Senyoretes, en Otos, con Joan Olivares de anfitrión, donde una cincuentena de escritores exploraron las posibilidades literarias y gastronómicas de los bolets. El cuajo de la iniciativa invitaba a la continuidad. El sábado el colectivo se trasladó a Xàtiva, a Casa la Abuela, en una jornada dedicada a la cassola al forn. Previamente, los escritores locales Toni Martínez y Toni Cucarella guiaron a los participantes en un itinerario por la ciudad. A pesar del carácter lúdico, los sucesivos encuentros han generado textos reseñables, todos ellos difundidos a través del blog de Mompó.

"Hay gente que hace composiciones que funcionan en el contexto. Y otras personas, en la medida que hay escritores con mucho nivel, se lo toman más en serio y han producido auténticas joyas literarias", explica Mompó. "Al principio no era esa la intención", completa Guillem, "pero te pones a escribir y acabas disfrutando también de la parte literaria".

En Xàtiva la cosa dio de sí. Algunos cedieron a la tentación de versionar el célebre poema de Ausiàs March Veles e vents han mos desigs cumplir, musicado por Raimon y que contiene el célebre verso "bullirà el mar com la cassola en forn". Pero predominaron las composiciones poéticas ad hoc. Y los narradores aportaron relatos o prosas de tono nostálgico con una imagen recurrente, la de las mujeres que llevaban las cazuelas de arroz a los hornos de pan, una tradición rural en recesión. También hubo pinceladas de humor hilarante, e incluso hubo una narración de los catalanes Jordi Pijoan y Fede Cortés, invitados al acto, a medio camino entre la novela negra descacharrada y la ciencia ficción. "Dado el menosprecio de las instituciones por la cultura propia del país, está bien que se produzcan este tipo de iniciativas de forma natural. Aquí no hay ninguna organización detrás ni subvención de ningún tipo. Es el amor a la lengua, a la literatura y al país lo que nos empuja a hacer estas cosas. Si esa ilusión continúa viva, el país continuará vivo", filosofa Mompó.

CASSOLA LITERÀRIA A XÀTIVA 2011

Ahir, 24 de setembre, dia a de la Mercè, Xàtiva, capital de la Costera, esdevenia també capital literària del País Valencià. Mig centenar de persones, entre les quals una trentena llarga d’escriptors i poetes, es reunien al ja mític restaurant “Ca l’abuela” de la ciutat per festejar literàriament –amb permís de la pituïtària- les excel·lències d’un plat tan nostrat que fins i tot el gran Ausias March el necessità per a un dels seus poemes: Bullirà el mar com la cassola en forn. Sí, la cassola reuní voluntat i lletres a la lleialtíssima i socarrada, per les ventades històriques que li vingueren de ponent, ciutat de Xàtiva.

És el tercer any consecutiu que la gola reuneix al seu voltant, de forma natural i consecutiva, part de les plomes més excelses del país. Si el primer any fou la crida de l’anguila qui ens convocà al port de Cataroja (a Casa Baina), i l’any passat foren les excel·lències boscanes del bolet les que ens feren acudir als peus del Benicadell a Otos (a l’hotel rural de Ca les Senyoretes), enguany ha estat la capital de la Costera qui ens ha obert els braços al voltant de la Cassola.

L’acte començava amb la convocatòria a les 12.00h a la Font del lleó de l’Albereda de Xàtiva; on Toni Cucarella i Toni Martínez ens esperaven per fer d’experts cicerones de tan meravellosa ciutat. Restes de la murada que l’estrenyia i defensava, portes d’accessos a la ciutat, estratègiques i històriques fonts d’abeurar que donaven la benvinguda a ramats i traginers que s’endinsaven per les seves artèries, edificis renaixentistes que havien aconseguit romandre malgrat la tènia capitalista i malabava que els volia terra edificable –hereva d’aquells que li calaren foc i penen simbòlicament amb la sang al cap in saecula saeculorum-, tot adobat de la saviesa, intel·ligència i saborosos anecdotaris dels dos Tonis, poca broma.

Després del trajecte a peu, pujada amb el trenet turístic –també gentilesa del cicerones mecenes–, només per a nosaltres, al majestuós castell. Un suc de civada o un martini tenien la culpa que descansàrem bressolats per una fresqueta que la ciutat al fons (no és cap rústic acudit) ja desitjava per a ella per la basca (xafogor, que teníem tres representants de la germanor Ebre enllà). Al fons, la ciutat als nostres peus, i després lliurada a les veus primigènies dels fills d’aquesta terra.

Acabades gerres i copes refrescants, el trenet ens deixava a la Plaça de la Bassa a les portes del restaurant Ca l’Abuela –ca l’auela havia fonetitzat des que venia de ben menut amb mon pare a la capitaleta. Allí, a taula parada, començàrem a regalar-nos ulls, nas i gola amb el següent menú:

- Coquetes de la comarca
- Mullaoret de tomaca en conserva cassolana i bonítol sec
- Formatge de la Llosa amb confitura de taronges primerenques
- Sardina, pimentó amb ceba i ou de corral a baixa temperatura
- Arròs al forn de Xàtiva (CASSOLA)
- Monjàvena i gelat de llet merengada amb xocolata
- El menú incloïa: vi blanc/negre, DO València; Aigües / cerveses / refrescos; pa/ café/ infusions.

El local reunia a Sergi Pitarch, M. Carme Arnau, Joaquima Barba, Josep Albinyana, Joan Torró, Fede Cortés, Carles Pastor, Berna Blanch, Jordi Pijoan, Ivan Carbonell, Paco Collado, Toni Teruel, Joan Olivares, Núria Cadenes, Manel Alonso, Toni Prats, Núria Sendra, Àngel Cano, Lluís Alpera, Manel Joan i Arinyó, Francesc Arnau, Vicent Penya, Lluís Roda, M. Carmen Sáez, Eusebi Morales, Isabel Robles, Jaume Pérez Montaner, Ramon Guillem, Toni Martínez, Xavi Aliaga, Toni Cucarella, Mercè Climent i Francesc Mompó; a més d’acompanyants i amics.

Acabades les delicioses menges i per ordre invers de l’alfabet foren cridats un a un perquè ens deleitaren amb les composicions que cadascú havia dedicat a la cassola. Poemes, relats, dietaris, combois i facècies diverses aniran sent publicades a poc a poc en aquest blog amb la corresponent fotografia de l’autor.
Concloguérem l’acte amb la seguretat que el proper any, un nou plat en alguna de les nostres comarques ens reunirà al seu voltant.

Ps. Enguany, a més de la participació de l’amiga Núria Cadenes, que ens és conciutadana i germana, també hem comptat amb la presència de l’escriptor tortosí Jordi Pijoan i de l’escriptor de Falset (el Priorat) Fede Cortés.

EL REPORTATGE QUE MAI VEURÀS PER TV ESPANYOLA

SOPAR ESTELLÉS A BENIMACLET 2011

El País Valencià porta més de tres-cents anys sofrint salvatgement l’embranzida espanyolista orientada a la descatalanització i a l’assimilació fins a convertir-lo en un apèndix “provincial” del sud-est espanyol. De primer amb les armes castellanes i borbòniques que acabà en els fets de trista memòria de la Batalla d’Almansa en 1707 i el consegüent Decret de Nova Planta pel qual perdíem –per just dret de conquesta; deien ells– els Furs que ens havia llegat el rei Jaume I. Després no han parat de prendre tantes accions com creien necessàries perquè aquest procés d’assimilació fóra imparable i definitiu: mesures repressives contra la llengua i les institucions autòctones, creació d’empreses que facilitaren l’emigració espanyola cap al País i la colonització massiva per anar desvirtuant a poc a poc la catalanitat del País Valencià, trencament amb la resta dels territoris de la Corona d’Aragó de totes les maneres possibles –fins i tot fent nàixer artificialment una actitud xenòfoba contra Catalunya i tot allò que s’identifique amb la marca catalana–, segrestament de la TV3 perquè no fóra element lingüístic referencial i unificador...

D’aquella pols aquest fang.

Jo, que sóc escèptic de mena perquè veig l’èxit que estan obtenint permanentment aquestes maquiavèliques estratègies, cosa que va fent retrocedir, com més va més, la vehicularitat del català al nostre estimat país, salude i celebre els Sopars Estellés a mode dels escocesos Burns suppers que allà es fan en honor del poeta romàntic Robert Burns.

Un país com el nostre, que han aconseguit desllavassar tant, està necessitat de mites i referents que ens unifiquen i ens retornen les essències que ens feren nàixer com a valencians. És per això, crec jo, que la proposta llançada l’any passat per Josep Lozano de celebrar aquest esdeveniment ha arrelat de seguida i amb entusiasme al llarg i ample –poc ample– País Valencià, i ha començat a prendre cos també enllà de l’Ebre. Necessitem referents sòlids que ens refermen com a poble; referents com els que es conjuminen de manera magistral en la poètica de Vicent Andrés Estellés. Estellés és el poeta que ha sabut fer que la poesia baixara al carrer i que el modus vivendi dels valencians entrara de forma natural i amb molta força en la torre d’ivori de la més alta expressió poètica.

Les festes Estellés creixen de manera imparable com els bolets a la tardor. Alguna cosa en les fibres més íntimes del poble estava esperant que algú sembrara l’esperança que ens puga fer reviscolar. Gràcies Robert Burns, gràcies Josep Lozano i gràcies Vicent Andrés Estellés. Honor i Glòria al Poeta Nacional.

Anit vaig poder assistir al primer sopar Estellés d’enguany –i no serà l’únic–. Va ser a Benimaclet, on em vaig delectar amb el magnífic parlament que va fer el poeta Jaume Pérez Montaner, presentat per Xavi Sarrià, on focalitzava la figura de l’Estellés del poble, el poeta fill del forner de Burjassot. Després del sopar popular que organitzaren el col·lectiu Benimaclet Viu i el Centre Social Terra, es feren lectures del poeta.

Entrevista feta per Jesús M. Tibau a Mercè Climent i a Francesc Mompó en la TV de les terres de l'Ebre.





CRIDARES LA MEVA ATENCIÓ ENLLÀ DEL TEMPS

CRIDARES LA MEVA ATENCIÓ ENLLÀ DEL TEMPS

Assagen de retenir sota la manta

la calor dels cossos famolencs

mentre continuen desfilant enllà dels ulls

l'afusellament de les idees

i la destrossa dels records.

La paraula els pesa com les parpelles

en una dansa silenciosa de pluja i plom.

Pleguen el passat al coll de Portbou

on els nasqué l'instant etern del daguerrotip.

Tots s'ajustaren a la posa furtada

i al contacte de la fugida solidària,

però tu, colze al genoll sostenint la pensada,

què et balla sota la gorra militar,

la feblesa d'un amor abandonat

o la fúria d'una vida feta estralls?



SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ. 11 DE SETEMBRE

Aquest cap de setmana hem estat a Barcelona. Havíem d'anar a la Setmana del Llibre en Català el diumenge 11 de setembre i hem aprofitat per passar-hi el cap de setmana. Entre d'altres coses hem anat a retre particular homenatge als herois de la terra al Fossar de les Moreres.

Tota la calor del món s'havia congriat aquests dies a Barcelona; la basca o xafogor feia que part de tu esdevinguera una substància gelatinosa que acoseguira la independència corporal -sort d'ella-, tres vegdaes vaig haver de canviar-me de samarreta per Barcelona en un matí per poder sentir-me amb un poc de dignitat.

Bé, la calor podia combatre-la d'aquelles maneres, però i la realitat lingüística? Jo diria que de cada deu persones a qui ens dirigíem en català, set ens contestaven en castellà. M'ha fet la impressió que estava a la València de fa trenta anys. I si vaig encertat en l'anàlisi, o us espavileu o aneu encarrilats irremeiablement cap a una Barcelona castellanitzada on qui parle el català serà mal vist i se l'acusarà de maleducat. Espere equivocar-me.

 Diumenge de diada anem al Parc de la Ciutadella a la caseta 18 de l'Associació d'Editors del País Valencià on ens fan unes gravacions individuals primer sobre la novel·la Somiant amb Aleixa i després col·lectivament als quatre escriptors que hi estàvem.

 Ací a la caseta amb dos dels meus llibres: Somiant amb Aleixa (escrit amb Mercè Climent) i Fronteres de vidre; també hi havia la novel·la Els fantasmes del Lacrima Coeli, Camí d'amor i el poemari eròtic De la fusta a l'aigua.
Al llarg del matí vaig tenir l'immens plaer de convertir l'aire en fang i un seguit de gent que només coneixia per les ones en un tatxim-tatxim es materialitzare. Gràcies, Carme Rosanas, Onatge, Elfree, Antaviana (senyoreta Valls); i com no, xarrar una estona amb l'amic escriptor Jordi Pijoan.

Un moment a la taula dels escriptors amb Mercè Climent, Josep Ballester i Salvador Vendrell.

SOMIANT AMB ALEIXA EN LA SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ

Diumenge, 11 de setembre, al llarg de tot el dia estarem (Mercè Climent i jo) signant exemplars de Somiant amb Aleixa (Ed. Bromera) dins dels actes de la Setmana del Llibre en Català al Parc de la Ciutadella de Barcelona (caseta número 18 de l’AEPV).

A les 13.00h tindrà lloc la presentació del llibre.

Serà un plaer saludar-vos si us acosteu per allí.

Per a més informació: http://www.lasetmana.cat/

ESTELLÉS: UNA ANÈCDOTA I UN POEMA PSEUDOINÈDIT

Vicent Andrés (fill d'Estellés) i Francesc Mompó

L'anècdota: Estellés té una novel·la eròtica que porta per títol El coixinet. Bé, doncs, un dia, Vicent, el fill del gran poeta em deia que son pare li havia posat un altre títol, però que a l'editor no li va semblar massa adient. El títol que Vicent Andrés Estellés havia pensat per a la seva novel·la eròtica era El rovell dels ous, però que a la fi es quedà amb El coixinet.

El poema inèdit és un dels que ens lliurà a La forest d'Arana perquè el publicàrem nosaltres, i que fins aquell moment romanien inèdits. Els membres de La Forest d'Arana li'ls publicàrem en el llibre homenatge Vida contemplativa.

Ps. Si fuseu pel blog podreu trobar els altres.

II
Camioners que travessen les nits,
creuant brutes ciutats de glaç i fang,
beuen d'un glop en bars de carretera
i d'un cop sol s'hi passen per la boca,
aspra, la mà, i segueixen xerrant,
rememorant els béns d'aquella puta
que li ho van fer, i l'un darrere l'altre,
setze embriacs, una nit de dissabte,
i a l'engonal se li n'eixia el semen;
o el pobre guany, la vida miserable,
les nits d'hivern i les nits d'estiu,
creuant els gels i creuant la calor,
o aquella nit, amb la finestra oberta,
que ho varen fer amb aquella xicona,
i amples de gest reviuen l'episodi.
Camioners que travessen les nits
sense arribar, sinistres, enlloc mai,
i seguiran, perquè segueix la nit.

10 COSES EXTRAORDINÀRIES QUE L'ESTIU M'HA REGALAT

Vilafranca de Conflent, agost de 2011

Seguint la invitació de Mercè Climent al blog Els primers gestos del verd, jo també deixe constància de 10 coses que han fet que l'estiu fóra especial:

1. Jo també he pujat en un cavallet del carrussel. Normal, anàvem junts.
2. He tingut dos fills literaris més: Somiant amb Aleixa i Fronteres de vidre. I un refillol de tres poemes al llibre col·lectiu Poesia a la frontera.
3. He tornat a gaudir de les cançons de Georges Brassens. Vaja en homenatge d'ell.
4. He estat per les terres del Matarranya i m'he banyat amb els colors de la meva llengua.
5. Li he posat cara i conversa a una amiga virtual. Eh, Cli?
6. Hem estat de nou pel nord de casa i continua sent ma casa.
7. He fet un meravellós viatge amb 3 parelles d'amics amb "flagoneta".
8. He llegit poquet -venia de llegir 155 llibres en pocs mesos- però he deixat que la meva pell s'amarara de tot el que l'envoltava.
9. He revisat una novel·la que tenia al calaix i l'he feta volar cap amunt.
10. He valorat moltíssim les coses més ínfimes: la salutació de l'herba, la posa orgullosa dels oms, el gest rialler del riu, el xiuxiueig de la nit...

LA PRINCESA DE JADE

De la mà de Coia Valls ens endinsem per les terres orientals i exòtiques del sVI dC. De Contastinoble a Wuhan; de l’emperador Justinià a l’emperador Yuandi; de l’emperadiu prostituta Dorotea a la princesa borda de Jade, passant per la filla del desert Najaah; del teixidor Xenos al seu fill Úrian; dels monjos nestorians Rashnaw i el seu deixeble Tistrya, del soldat imperial Lysippos i els seus hòmens; tots plegats en una novel·la coral de ritme trepidant i magníficament narrada. Els secret de la seda és cobejat per occident i els caldrà anar a descobrir-lo a les llunyanes terres d’orient i portar-lo a Constantinoble. Una novel·la que t'enxampa des de la primera pàgina.

Un tall:

“–El meu avi i jo fèiem mandales. Recordo el dia que em va portar la sorra. Durant molta estona, l’un al costat de l’altre, no ens vam dir res. M’explicava que s’hi poden escoltar les carícies del mar si tanques els ulls amb prou força. I jo m’ho vaig proposar, anant tan lluny com m’era possible, però no vaig sentir res. Amb el pas del temps em va instruir en aquest art. La força rau en el cercle, em deia. A mesura que ens allunyem del centre, ens obrim vers l’exploració de l’univers. Com aquesta gota que s’expandeix cap als extrems. La veieu? –demana la princesa, assenyalant el tremolar de les rotllanes líquides”.

La princesa de Jade

Coia Valls

Editorial Columna