FRONTERES DE VIDRE: CRÍTICA DE MANEL ALONSO

(D'esquerra a dreta Manel Alonso, Coia Valls i Francesc Mompó

a la Fira del Llibre de Jesús, 16 d'abril de 2011)

Crítica que ha fet l'escriptor Manel Alonso i que ha penjat al seu blog Els papers de can Perla.

L’escriptor de l’Olleria Francesc Mompó s’estrena en el camp de la narrativa curta amb un recull de vint relats, Fronteres de vidre (Editorial Germania, Alzira, 2011), que tenen com a nexe la projecció de la mirada sobre el vidre i els reflexos que aquest produïx en l’ànima humana. El vidre pren ací formes diverses, algunes de reals, com ara un espill, un got, l’aparador d’una botiga, una pantalla de televisió, una fotocopiadora, però d’altres on el vidre és simbòlic com ara en el reflex d’una personalitat en una cal·ligrafia, l’ombra d’un individu, l’holograma d’una dona, els personatges d’un escriptor. El vidre, però, també és per a l’autor un mur, una línia divisòria trencadissa entre la realitat i la irrealitat.

Amb aquest grapat de vidres Mompó ens porta a l’espai fronterer on, amb elements provinents del gènere fantàstic, construïx una realitat que trenca cap al final amb pinzellades màgiques, absurdes o irreals, buscant sorprendre el lector.

Els sentiments, els pensaments, les sensacions dels protagonistes s’alcen com els pilars sobre els quals descansa l’edifici de cada relat. Mompó en uns casos obliga els seus personatges a patir una situació surrealista, en altres a qui pren de la mà i empeny a enfrontar-se a un personatge irreal o absurd és al mateix lector, que sorprés es veu atrapat en les queixes de la cal·ligrafia d’un individu o el llistat de greuges d’una ombra humana.

El recull s’inicia amb la queixa de la lletra d’un escriptor, que ho fa de la poca cura que té aquest en plasmar-la en la narració Ja n’hi ha prou, i acaba amb el segrest d’un escriptor a càrrec dels seus personatges, per acabar convertit en un personatge més en la narració El secret de les pàgines blanques. Pel mig trobarem relats d’una gran senzillesa expositiva, com ara La inapreciable quietud del vidre, que ens parla sobre el desig incontrolable de tornar a viure (en) un record, el familiar Bon dia, o la reinvenció dels mites de Sísif en L’existència de Sigfred, on un ésser es veu condemnat a fotocopiar-se constantment, o de Narcís, en Fèlix, un jove modern que busca i només troba una persona digna del seu amor i de la seua bellesa. Trobem també petits homenatges, com ara El cas de l’estranya pintora, dedicat a Agueda Climent, que ha estat l’encarregada d’il·lustrar el llibre, i Els habitants de Jam, un relat màgic dedicat a Otos i a les diverses activitats culturals que es realitzen a Ca Les Senyoretes.

Fronteres de vidre és un recull de contes amb una gran unitat, donada no sols per la filosofia que desprén, sinó també per l’objectiu fotogràfic emprat que ens oferix uns primers plans d’uns personatges atrapats per la insatisfacció i l’autoengany. La prosa, com ja ens té acostumats Mompó, és rica en locucions, frases fetes i expressions, amb un lèxic molt cuidat. La llengua emprada és culta, però àgil i de vegades emparentada amb la poesia.