EUSKAL HERRIA (III)

Donosti/a (com que no sé molt bé com s'escriu, ho he vist de les dues maneres) fou, com no podia ser d'altra manera, un dels destins del viatge. Perfecta, encisadora i endiumenjada, Donosti ens rebé tota plena de tòpics: La famosa Conxa, tan burgesa i decimonònica ella, el casc antic amb tota la gamma de pinxos. Ningú no s'ho pot perdre. Cada tasca era una forest amb tot de safates engrescadores de gola. I en el bulevard una agradable sorpresa: Un trobador/cantautor nadiu, Urko Menaia, regalant sonates de to melanconiós (no és per a menys si ens atenem a la situació en què es troba Euskal Herria lluitant contra els elements). Si teniu ocasió d'escoltar-lo no us el perdeu.

Continuàvem col·leccionant sensacions.