divendres, de gener 22, 2010

LA INJUSTÍCIA CONTRA L'ARBRE SOL

No era cert que impedira la visió del bosc. Havia anat creixent fort i esponerós, però era un més entre els meus germans arbres. Una vegada vingué un home i prengué de la meva ombra per a descansar. Una altra vegada en vingueren dos més. S'ho contaren i forçaven la caminada per poder prendre'm ombratge. Acabaren fent un camí davant meu i ja no s'hi asseien a descansar; preferien d'altres punts de la forest. Un dia, algú digué que li tapava la visió. I tots corejaren que l'arbre no deixava veure el bosc. A colp de destral em tallaren i només resta la soca com a record de mi. Ah, i la dita.

4 comentaris:

Carme ha dit...

Màgnific!

Pobre arbre! És injust que la seva mateix a atracció i bellesa hagi acabat tornant-se en contra seu.

Elvira FR ha dit...

Ben escrit quina injustícia arborícola ai dels arbres caiguts! l'enveja és dolenta....bona juguesca amb el sentit de la dita...irònica fi del pobre arbre

Helena Bonals ha dit...

Molt ben trobat. Jo sé d'una alzina que almenys té tres segles, com aquest arbre. Normalment els arbres que creixen esplendorosament al bosc ho fan contra d'altres de més febles. No hi ha lloc per tots. Algú que no li agradava simplement se'l va carregar, o potser ja era mig mort.

manjacostel ha dit...

Es que serià pas la vida del poèta?
De que demòra d'el? De raices?
D'unes i cercan l'ombra l'estiu, e puèi un jorn finisson per lo cremar .
Bon una idèa com'una autra. Que m'engani sai que un còp de mai...
Me recòrde una cançon de Jòrdi Brassens . Lo rore, lo garric, se volètz... Que conta l'istòria d'un aubre , que partiguèt amont , en seguida d'amoros que li prometiàn de benastre... Ailas i a las promessas e las realitats de la vida.. Tot aquò s'acabèt dins la chiminèa...