dimecres, de març 10, 2010

15 ANYS SENSE TU, OVIDI

Reproduesc l'HOMENOT que vaig fer en el seu dia a l'Ovidi a tall d'homenatge:

No sóc jo qui ha de descobrir la sopa d’all. Que Ovidi Montllor era un excel·lent cantant i un bon actor és de domini públic. Que el gran Ovidi, com el clàssic, ens deixà el buit de la seva absència quan se n’anà a fer vacances és innegable; però també ho és que ens omplí amb el seu saber fer i ens deixà la sala de l’ànima plena d’ell, plena de totes aquelles històries i personatges que ens regalà: Teresa, la fera ferotge, la Samarreta, el barranc del Cint, l’Òpera i un fum de meravellosos uendos que campen en la cultura catalana d’unes quantes generacions.
Però com és habitual en aquesta sèrie d’Homenots, vull referenciar-lo des del punt de vista humà. Vull recordar-lo des de la poca relació que vaig tindre amb ell. Més enllà de les vegades que el vaig veure a l’escenari, vaig coincidir amb ell tres o quatre vegades. Una d’elles va ser quan el Col·lectiu l’Olla el va portar a l’Olleria per a la setmana d’actes en homenatge a Joan Fuster.
Jo em vaig encarregar d’anar a rebre’l i, com que vingué a hores trencades, potser foren passades les tres del migdia, li vaig preguntar si havia dinat. Com que la resposta va ser negativa me’l vaig emportar a un bar del poble –el bar del Xurro, ja desaparegut–. Per què conte açò? Doncs, perquè la gent que no el va conèixer personalment acabe de completar el quadre afegint-hi la qualitat de Bonhomia. I ho pose amb majúscula perquè és de les persones que he conegut, famoses o no, amb aquest qualificatiu inherent. Ell vingué a participar en els actes i a cantar sense cobrar –he de dir que d’altres també ho feren; Lluís Llach, també un grup de polítics: Carod-Rovira, Vicent Soler, Josep Guia, Enric Tàrrega...–. Ja que no ens cobrava, el convidaríem a un bon dinar, vaig pensar, que demanara el que volguera. El menú que demanà va ser un entrepà de blanc i negre, un platet d’olives trencades i una cervesa.

Foto inèdita del dinar amb l'Ovidi

Sé que no és més que una anècdota i que descontextualitzada no és més que això, una anècdota. Però en aquelles circumstàncies significava el grau d’humanitat, el personatge esdevenia persona. Després vaig tenir el regal de gaudir de la seva companyonia i d’amical conversa.
De nit, acabats els actes, férem un sopar col·lectiu on fórem receptors d’un gran honor: ens recità “El amants” d’Estellés i ens esborronà a tots; encara m’hi passa quan ho recorde.
Per haver conservat la teva bonhomia tot i ser una primeríssima figura, a tu, que fas vacances, alcoià benparit, aquest HOMENOT.

6 comentaris:

Carme ha dit...

Doncs, a mi, Francesc,ca, perquè quan has vist l'Ovidi dalt de l'escenari cantant i recitant i t'ha posat la pell de gallina, tambét'agrada saber quina mena de persona hi ha al darrere.

Un molt bon homenatge, més especial que els altres. Gràcies, Francesc.

onatge ha dit...

Francesc comparteixo tot el que dius. Era únic. La seva veu, la seva mirada, el seu to... Veure el seu poble em va fer sentir-lo viu. Caminar pels seus carrer, pels seus ponts, el barranc..., les fabriques, l'escola de Ribera...

Visca la terra!
onatge

-si em dónes la teva adreça de correu t'enviaré fotografies de l'anada a Alcoi, el seu poble...-

Calpurni ha dit...

Francesc, jo no he conegut personalment l'Ovidi però quan escolte les seus cançons tinc la imatge que d'ell presentes: un home bo.

Elvira FR ha dit...

Merescut homenatge a Ovidi recordar aquesta trobada i sopar...

Josep (Benaguasil) ha dit...

Jo tampoc no l'he conegut en persona al gran de l'Ovidi, però quan escolte les seves caçons descobreixc que era un home bàsicament bo i honest, clar, ras i valent; i quan veig alguna de les seves fotos que circul·len per la xarxa i en publicacions, els seus ulls m'ho acaben de confirmar.

jordi solé ha dit...

jo vaig parlar amb ell un parell o tres de vegades, jo com organitzador del recital a on ell posava tots els seus sentits.
Sempre el he admirat i, d'alguna manera, l'estimat. ell forma part de la BSO de la meva vida i és el fil conductor d'una gran amistat que trenta dos anys desprès encara dura.
Les seves cançons i la seva paraula encara m’emocionen i em fan sentir meravellosament bé. Gràcies Ovidi