ENTRE EL SÒL I LA SOLA

Estava predestinada a ser elegida. Des de feia molt de temps, potser més de dotze llunes -tot un cicle- que m'havien escrit la planeta. Em criaren molt sana junt a d'altres germanes. Però em triaren a mi perquè no tenia cap defecte. Era la que més vida tenia, la d'un verd més digne. Em portaren amb d'altres elegides perquè ens tractaren adequadament; massatges, banys de calor i de fum. No ens privàvem de res. En acabant ens vestiren amb la major elegància. Recorde que fórem vint les que viatjàrem juntes.

Un bon dia, unes mans ansioses començaren a traure'ns. Ara una, al cap d'una estona una altra, i ja no tornaren mai més. No sé què haurà sigut de les meves amigues. A mi em pessigaren quan ja només en quedàvem tres o quatre a la caixeta.

Se'm consumí ple presses, com si li anara la vida en cada xamada. Se'm féu fum en unes engolides i se'm llançà al terra, a la grava, menyspreant-me com si no haguera complit el meu deure, com si només fóra fum. Ara, només una burilla sense orgull; vivint entre el sòl i la sola dels caminants.