divendres, de maig 06, 2011

"DE LA FUSTA A L'AIGUA": PRESENTACIÓ AL MICALET DE VALÈNCIA


Com que Mercè al blog de Els primers gestos del verd ja havia fet l'entrada de la presentació, me la copie.

Ahir, es presentava a la Biblioteca de la Societat Coral del Micalet e darrer llibre de Francesc Mompó: De la fusta a l’aigua, guanyador del XIV Premi de Poesia Josep Maria Rbelles de Puçol. L’acte, organitzat per la poetessa Pepa Úbeda, estigué presentat per un altre poeta: Ramon Guillem, autor del pròleg del llibre. En el seu discurs destaca la gosadia de Mompó per plantejar el llibre com un procés narratiu que avança poema rere poema, on tots els poemes es complementen per esdevenir un tot, i com finalment n’ix vencedor del repte. Perquè De la fusta a l’aigua ens ofereix en 42 poemes tota una nit d’amor, des que l’amant toca a la porta golafre d’amor -fusta- fins que hores més tard la dutxa s’enduu les petges de la màgica nit -aigua-. Guillem parla també de l’estructura del poemari que està dividit en sis grans moments: L’habitació, El despullament, L’exploració, El combat, L’explosió i La lassitud, cadascun dels quals abraça 7 poemes. Set, el nombre màgic per excel·lència, impossible creure que ha estat fruit de l’atzar, però per si de cas llança la pregunta a l’autor. No s’està tampoc d’assenyalar alguns poemes que li han paregut excel·lents, com ara La porta, La samarreta, La distància o Grècia.


Francesc Mompó ens endinsa de ple en el món de l'art amatoria, i ho fa amb calma, amb ordre exquisit, amb el mateix pla establert que ha emprat per a bastir aquest llibre. Ha escollit per a l’ocasió dos poemes de cada bloc, però ves per on que els uendos pillets li fan una mala passada i es bota els dos poemes que corresponen a L’explosió. Tanmateix el públic que ha estat ben atent seguint el mateix camí que els amants li ho retreu (amablement, és clar). Com no, ens recita els dos poemes que quedaven: Vols d’aromes i gavines i Obrint-te als blaus desitjos. Ara sí. Tornem a aplaudir. I s’obre de bell nou el torn de preguntes. Unes quantes, sobre el procés creatiu, el nombre màgic que havia quedat enlaire, alguna més indiscreta que l’autor contesta –esquiva– com pot, la relació del poemari amb la novel·la eròtica Somiant amb Aleixa que a punt està de sortir al mercat...
Arrodonim la nit amb un sopar al restaurant La Malaquita. L’anomene perquè em semblà encisador, el tractament fou esplèndid i les menges, amb cert to exòtic, estaven delicioses.

Cap comentari: