dissabte, de juny 27, 2009

EL COL·LECCIONISTA DE FADES: Josep Ballester


L’altre dia vaig coincidir en un acte literari amb Josep Ballester. Després, camí del restaurant on soparíem, li vaig comentar que estava llegint El col·leccionista de fades. Davant la inefable pregunta de què em pareixia, li vaig dir que solament havia llegit una cinquantena de pàgines, però que si la resta no em defraudava m’estava agradant molt. Ell em contestà que no em defraudaria. Així ha estat, Josep, no solament no m’ha decebut, sinó que m’ha agradat moltíssim.
Josep Ballester, mitjançant la tècnica de fragment reflexius curts del personatge narrador, aconsegueix enllaçar un text que ens fa avançar en la vida d’un personatge pres entre les coordenades d’un món victorià, una formació religiosa estricta, una lògica matemàtica que no l’ajuda en absolut i un amor malatís per la bellesa encarnada en jovenetes púbers que encara no han trencat la crisàlide.
Josep Ballester s’ha endinsat en la biografia de Lewis Carroll i amarat de totes les seves contradiccions basteix una autobiografia del personatge ben possibilista. Per a vestir-la d’un major verisme estableix un diàleg epistolar amb Sigmund Freud, a través del qual es van deduint les bases psicoanalítiques de la conducta del personatge (L. Carroll, enamorat de l’efímera bellesa d’Alícia acabarà sublimant-la en una obra literària).
També jaspia la novel·la de trossos de contes infantils on el personatge els dóna una interpretació ben peculiar. Cal també resseguir amb atenció el tractament que fa de la paradoxa de Zenó; el semidéu Aquil·les i la tortuga tindran un final ben distint al que definí el grec, però necessari per a l’atzucac en què està inserit el personatge.J. Ballester ens regala una prosa poètica farcida de belles metàfores per a construir una obra que ben delicadament es mou en el tall de la navalla dels conceptes. En definitiva, una obra molt ben construïda i que cal tenir al prestatge de casa. Gràcies Josep per fer-nos-en partícips.

5 comentaris:

Antoni ha dit...

A l'estiu me la llegiré

Ana ha dit...

No et pareix que de vegades es repeteix massa? tant els símbols, com les idees. No ho sé, però de vegades m'ha paregut massa recurrent: la canyella, la poma, el melic com un got a vessar de vi, nimfes i nimfetes... Això sí, molt líric, però poc subtil.

Anònim ha dit...

Me l'he acabada de llegir i estic d'acord amb Ana. Un encreuat intelectualoide ben poc subtil. Alambicat, recarregat, plé de furums 'lírics' i de picades d'ullet al mid-cult, però literàriament indigeste.

Anònim ha dit...

Me l'acabe de llegir i m'ha encantat. D'una finura i una intel·ligència poc sovintejada en aquest país de lectors i escriptors de secundària

Anònim ha dit...

Qui he publicat el comentari del 28 de juliol sóc (casualment) professor universitari, i no de secundària. I no entenc el menyspreu que fa el comentador anònim del 29 de juliol a la "secundària" (perquè diu "secundària", i no "de segona")d'aquest "país". No cal faltar-li al respecte a uns (professors de "secundària") i a altre ("país" que estime i que és també el meu) per tal d'afirmar la teua opinió literària.