LES ANELLES

Antigament, quan les cases eren cases, quan perfectament podien viure tres generacions en una llar, les portes tenien anelles. Al llarg del dia solien romandre obertes. “Avant qui siga”, solien contestar-nos, generalment l’ama, des del fons de casa; a vegades des del corral on feien alguna faena. Quan per alguna raó la porta estava tancada, tenien una anella perquè el visitant anunciara la seva presència i l’ànim d’entrar-hi. Hom feia uns colps. Moltes vegades personalitzats perquè se’ls poguera reconèixer (dos de forts i un de suau, o una sèrie de tres suaus per acabar amb un de fort..., com els peus d’un poema, vaja).
Actualment, per raons òbvies, han desaparegut les portes obertes, les anelles i, fins i tot, les cases, per deixar pas a les finques i als timbres. També ha desaparegut aquell joc de xiquets d’anar a tocar anelles. Bé, es bescanvià pel de tocar timbres. Però no és igual. L’adrenalina que se segregava quan el risc era a pis terrer no podia ser igual a la de la seguretat i anonimat d’una finca. Ai las! Tempus fugit.
Bé, aquesta meravella d’anella me l’he trobada en un portam de l’Avinguda del País Valencià d’Alcoi (sí, País Valencià, mentre els mandamassos de Blavència no se’ls antoixe llevar-ho). M’han entrat ganes de tocar-la i d’arrancar a córrer. No ho he fet. No haguera estat el mateix. Però que conste que ho he pensat.

PS. La paraula anella així com la seva forma circular prové de la funcionalitat que tenia de poder nugar-hi el matxo. Quan en la frontera de la casa havien falcat anelles per a aquesta funció, la de la porta de la casa esdevenia d’una altra forma. Moltes vegades era una ma que agarrava fortament una esfera.