EN EL MAR DE LES ANTILLES, MANEL ALONSO

En el mar de les Antilles trobem molts dels ingredients característics per a poder definir-la com una novel·la polièdrica: aventures, historicisme, amor, costumisme... però més enllà d’aquesta coralitat d’elements jo destacaria el tractament que fa l’autor de l’anàlisi i de l’evolució del personatge principal, Pep el de Tos. Un individu que és arrancat del poble (Pouet en la novel·la; Puçol en la realitat, poble de naixença de l’autor i que també surt en el recull de contes El carrer dels bonsais) per a dur-lo a la guerra de Cuba. Allí veiem la transformació d’Amigó, l’home, el soldat, el conspirador, l’assassí... com diu el narrador. I allí també s’ha de moure entre els dos grans amors de la seva vida impel·lit per les circumstàncies, la Negra Lola (bagassa cubana) i Maria, la dona en el llunyà Pouet, Ella era el present, l’instant preciós que calia assaborir. Maria era el passat i potser el futur. Però quina importància tenia el futur per a un home que es veia incapaç d’assumir-lo.Manel Alonso, amb una prosa acurada i que voreja moltes vegades la prosa poètica, no de bades ell també és poeta, arredoneix un impecable vestit per a una història que reflecteix les darreres alenades d’un imperi decadent i, com diu el narrador, corcat.

HERETARÀS LA TERRA, DE TONI CUCARELLA

Qui tinga orelles per a escoltar, que escolte: jo dic...
Amb aquestes paraules comença Toni Cucarella Heretaràs la terra (narratives 3 i 4). L’autor ja ens diu com pensa contar-nos la història de la nissaga dels fraudulents i vanitosos Monroig-Morell. El lector ha de fer el malabarisme màgic de llegir escoltant. Ha d’obrir el llibre com qui pren cadira de boga en front d’aquell veí xarrantinaire que sap enfilar històries una rere l’altra –en aquest cas el veí serà l’últim Vicent Bayamo, darrera baula de la nisssaga. Com diu l’autor, són les orelles les protagonistes del receptor. El lector ha de fer utilitzar el seus ulls com a crosses perquè faça camí l’orella. L’oralitat és el gran i únic vehicle d’aquests esdeveniments. No és una oralitat compartida i dialogada, no; és una oralitat on l’encabalgament oracional es juxtaposa permanentment perquè siga l’orella, vulgues o no, qui vaja enviant les imatges al cervell. El lector, com deia adés, ha pres cadira de boga, o s’ha assegut al brancalet de casa i escolta embadalit com el veí esfilagarsa fets i noms, sentències i possibilismes, relacions, esperances, apocalipsis i hipòtesis fins que la terra, aquella terra que Cento Morell, personatge principal de la nissaga, va guanyar amb el seu esforç i li va transmetre en herència a Vicent Bayamo, fill bord però mereixedor de la terra, d’una terra que acabarà fent-se malbé pels de sempre, d’una terra que ja només comença a malviure en el record dels valencians, una terra que s’ha anat perdent a poc a poc com la que duia Cento Morell guardada al mocador i que de tant en tant arruixava i olorava per sentir-la millor, i que va acabar sent només una taca marronenca en la tela, una clapa d’història en el record. En aquesta novel·la trobem el Cucarella més pur. No solament el gran Cucarella literat, sinó també el Cucarella analista polític que veiem o que podem veure en els seus articles periodístics.

DOS DE DOS (De ponent, ni vent ni gent)

El dijous dia 23 de juliol s’inaugurà la fira de Torrent amb representació de les autoritats civils, la fallera major, i fotògrafs oficials inclosos.
A la caseta d'Els llibres de Sento s’ajuntà un bell estol d’escriptors valencians per a la inauguració: Ramon Guillem, Toni Cucarella, Xavier Aliaga, Berna Blanch, Salvador Company, Llucià Vallés i jo mateix.
Bé, és hora d’aclarir el títol del post: dos de dos. Mira que l’oratge té dies a l’any per fer el que li rote. Ara ploc, ara pedregue; ara riu, ja ve l’estiu. Doncs, veges tu que va i tria aquest 23 de juliol per a tornar a fer la mateixa ponentada que l’any passat quan vaig ser convidat per primera vegada a la inauguració de la fira. Dóna fe d’aquest succés la fotografia que tinc penjada a l’altre blog amb Llucià Vallés, tots dos ventall a la mà i samarreta de tirants, que semblàvem els de Locomia. Esperem que l’any que ve no es faça el tres de tres. Si això ocorreguera, comboiaria als escriptors per demanar als representats de la Casa de la Vila que passaren la fira al mes de febrer.
A mitjan jornada d’atendre les extenses cues de lectors perquè els signàrem les obres, ens escapolírem un moment per anar a una gelateria. Dues anècdotes: a la deliciosa barreja d’orxata i llimó granissat a Torrent li deien una bicicleta, jo la coneixia com un alcoià. L’altra és que Cucarella, que va demanar una cervesa, li té declarada la guerra a la Heineken perquè és una empresa que va en contra de la cultura catalana. Explicats els seus arguments, em convenç i jo també m’hi apunte al boicot. Ja de nit, i després d’haver gastat un fum de bolígrafs signant –evidentment ja ens hauria agradat. Jo només en vaig signar dos, d'exemplars–, ens n’anàrem de sopar a càrrec de l’amic Sento. Allí petàrem la conversa entre picaetes i entrepans, entre cervesa i cava, i entre poètica i impostacions de veu (eh, Bea!).

Un altra crònica del dia ací.

CONVIT ESTIUENC

En aquests dies de calor, basca i xafogor, mare de desficis diversos, us convide a enganyar Chronos. Es tracta que feu un haiku inspirat en la imatge i que el pengeu al vostre blog. Després m'ho feu saber i aniré afegint-los al meu i hi posaré el blog on està penjat.

PS. Ah, no té premi; només és per a enganyar el desfici.

La meva proposta:

Mires l'origen

de la plenitud, i ara

els peus se'n van.

Altres propostes:

Helena Bonals

Botella buida,

no encabeix cap missatge.

No porta enlloc.

Mercè Climent

Les teves passes

allunyant-se en el blau;

només buidor.

Pep Castellano

Mandra d'estiu,

t'insinues a la sorra,

jo passe de tu.

Àgueda Climent

Vas fent camí...
La solitud són petges
al blau de l'ànima.

Jesús M. Tibau:

Absurda nau,

recer buit de missatge,

plora a l'arena.

Rafel:

Envàs en va
nàufrag sense missatge
raier pel Segre

David Gálvez Casellas:

Fuges descalça,

Tal com vares arribar.

Resto: plàstic buit.

Sandra D. Roig:

Aigua de vida

saciada la sed del cos

serás oblit inorgànic.

La Teresa:

L'ampolla buida,
a un tros de platja enrere
del mar immens

Carme Rosanas:

Quan temps perdut

per escriure el missatge.

Res no perdura.

Pere:

Buida l'ampolla,

busca la sal de l'ona:

intent inútil.

Víctor Pàmies:

Buit sobre l'ona,

cavalco sens defallir.

No tinc missatge!

Antaviana:

Tinc un missatge d'amor:
silenci.
El meu silenci és el teu.

Galderich:

Estiu asolejat,

ordinadors i ampolles buides.

Escriure pel diable!

Buk:

platja deserta

-el so de les onades

omple l'ampolla

P-CFACSBC2V :

Beses la sorra
empesa per les ones.
On tens la carta?

de la Virginia Fochs

És el reflexe

on vora el mar, de sobte

desapareixo

Joana:

Vora mar,

testimoniatge cruel,

t'imposes.

Fanal blau:

L'aigua s'acaba.

Però quedarà la set

damunt la sorra.

Bernat Mestre:

Un petit món

verge d’inici, vetlla

la veritat.

Rebaixes:

Botella sola.

Mar embravit de queixes.

La sorra et guarda.

* * *

Com en l’ampolla

Viure dins l’aire present

sol, solitari.

* * *

Abandonada.

Platja tinc per recórrer

Com fa baldufa.

* * *

El vent que em crida.

M’empeny amb bogeria

Fins un nou destí.

Joana:

Les ones cegues

de la mar t'han endut,

tot s'ha perdut.

Xarel-10:

L'aigua no hi és,
s'ha escolat sota el sol.
Recicleu-me!

Helena Bonals:

Deix de bellesa

que es reflecteix en tu,

plàstic, progrés.

Francesc:

I

Sota la sorra cremant

de material resistent

queda inerta i resistent

II

Vine mar

que jo t’espere

carregadeta de sol

Jordi

I

La nau perduda

vol restar tranquil·la

perdent la vida.

II

Aigua perduda,

no ens queixem de sequera,

visca la pluja!

EL CARRER DELS BONSAIS, Manel Alonso

He fet una cosa que no havia d’haver fet: he llegit El carrer dels bonais (Servei de Publicacions. Biblioteca Pública Municipal Enric Valor/ Ajuntament de Catarroja, de Manel Alonso i Català. Premi Benvingut Oliver de Catarroja. Any 2000) de forma seguida, com qui llig una novel·la; i amb la qual cosa m’he perdut una part de les excel·lències d’aquest recull de contes curts. No obstant això, i després d’haver declarat el meu pecat per a escarni dels no iniciats, he tornat a mamprendre algun dels contes i els he gaudit explosionant-los en una dimensió nova.
A El carrer dels bonsais trobareu setanta-tres novel·les condensades en unes poques ratlles. Algunes de tres o quatre pàgines, d’altres de set o vuit línies. Aquest treball de concentració narrativa possibilita al lector que reòmpliga en el seu imaginari el tema del conte en una novel·la tan extensa com desitge o com necessite. És per això que jo havia comés l’errada de llegir-lo de forma continuada i no deixar que cada història fera esclat dins del meu Carrer dels bonsais particular i intransferible.
El carrer dels bonsais havia de tenir, com els medicaments, un prospecte que diguera que s’havia de llegir a poc a poc i no prendre’n més d’un parell o tres per dia perquè aleshores perdria el poder de fer somniar el lector.Gràcies Manel per aquesta capseta de píndoles narratives.

Si en voleu saber més cliqueu al blog de Manel Alonso.

DOLCE FAR NIENTE

COM ÉS DE DOLÇ NO FER RES

Com és de dolç no fer res.
Alguns n’han volgut fer filosofia
i l’han omplit de postures estranyes,
i li han dit ioga,
D’altres l’han utilitzat per a meditar
i han parlat de la psique;
o per a orar amb entitats divines.
No, no és d’això que jo dic,
parle d’embadalir-se veient girar
les pales d’un ventilador de sostre,
o les busques d’un rellotge de paret.
Alguns ho han utilitzat per a trobar-se
quan l’ansietat de viure no t’ho permet.
Tampoc és d’això que jo dic.
Parle d’estirar-se al sofà
i de deixar-se estimar per un estat proper a la idiotesa,
o d’oir com el veí de dalt arrossega cadires.
Com és de dolç no fer res.
Trencar aquest estat només
quan una mosca estiuera t’estima massa,
o quan solament el desig d’un glop d’aigua fresca
et faça tornar a la verticalitat.

HOMENOTS: SENTO BEGUER

Vicent Beguer, fill d’home de lletres (son pare fou escriptor i historiador; fundà la llibreria Botafocs el 1978), no podia ser d’altra manera que Sento s’hi dedicara, si no a crear-ne, sí a explorar-los senderols i carreteres (amb aquell famós Citroën 2 cavalls furgoneta ja desaparegut) per dur-los a bon port: els ulls dels lectors.
Si volem buscar-li una altra gènesi a la vocació que li recolze la criança familiar hem d’anar a terres d’Àfrica on dirigí durant el temps de mili la Biblioteca d’Oficials i la de Tropa al Parc d’Artilleria de Ceuta. I és que l’argentat dels peixets que viuen entre els papers sempre l’ha cridat.
I si volem buscar-li currículum, el trobem implicat en la coordinació del muntatge i funcionament de la Fira del Llibre de València des dels anys 1984 fins al 1990. Vocal de la Junta Directiva del Gremi de Llibrers (1983-1991). Dirigí un programa de ràdio dedicat a la cultura en la cadena Torrent: Beguer amb soda. Treballà en la mítica llibreria Crisol des del 91 fins al 2000. El 2001 fundà l’empresa Els llibres de Sento, dedicada a la venda i promoció de llibres i audiovisuals a biblioteques, Universitats, Conselleries, empreses i particulars.
Fa de polític pel Bloc a l’Ajuntament de Torrent i hi participa en les festes de moros i cristians. Acaba de rebre la distinció de Bibliotecari d’Honor per l’Associació de Bibliotecaris Valencians.
A Sento (perquè com deia un amic meu: cadascú mana del seu nom. Per tant avui em menjaré la lògica del Cento i serà Sento, com ell ha triat), a Sento, deia, el vaig conèixer fa uns anys assegut davant d’una bona taula en representació del Bloc celebrant uns premis literaris. Prompte empatizàrem i ja no hem parat de veure’ns de tant en tant, ell com a llibreter i jo com a escriptor.
Sí, Sento és llibreter. Sento és la metonímia dels Llibres de Sento. Ell és l’ànima d’eixa arcàdia de cel·lulosa on es venen somnis. Aquells que hem tingut la sort de compartir la seva caseta en alguna fira del llibre hem comprovat que sempre ha estat la més animada de totes. I dic animada amb tota la càrrega etimològica: plena d’ànima, plena de vida.
Sento és el llibreter que té cura, mima i anima no solament els clients, bé siguen lectors de carrer, bé bibliotecaris, sinó també els autors com a petits déus dels paradisos que viuen entre la portada i la contraportada, entre el Tigris i l’Eufrates de les beceroles. Li demanes el llibre que li demanes sempre el té; i si no, recorrerà viaranys perduts per aconseguir-te’l. I ell, coper i sibil·la, escampa l’oracle a l’abast de tots els lectors. A tu, Sento Beguer, torrentí ben parit, aquest HOMENOT.

A CARLES RIBA

A Carles Riba en el cinqüentenari del seu traspàs

Que en el cant sigui baix el bes
i astut el cor en l'abráçada:
el cor vol més, vol en excés,
i en el do rebut es degrada.

Abans dels teus ulls, estimada,
¿hi ha un amor que, dolç, me'ls creés
que me'n fes uns camis d'onada?
¿Uns ulls per l'amor de després?

Dóna't perquè tot recomenci
ordit en perills de silenci,
virginal d'un foc absolut;

com, passant de l'illa inaudita,
qui s'exalta al somni volgut
en la perla ardent que l'imita.

(Salvatge cor. Carles Riba).

Restaurant: Ida y Vuelta (Godella)

Godella és un poble que tot i estar inserit de ple en les rodalies de València, no deixa de tenir els seu encís com a poble. Ha sabut mantenir-se al marge del desenrotllisme dels anys 60 i no li proliferaren els edificis-conillera. Compta amb uns quants restaurants de qualitat. Muntat en la planta baixa d'una típica casa de poble valencià ens trobem el restaurant Ida y vuelta, situat al Carrer Ample núm. 5.

Hauré anat unes vuit o deu vegades en els darrers anys i mai no m'ha defraudat. Presenta una cuina de qualitat on el concepte no està renyat en absolut amb la quantitat; i pel que fa a la qualitat en cap moment està en discussió, sempre excel·lent. L'atenció del servei és d'allò més professional: sempre està present i en cap moment el client se sent agobiat.

Només entrar al local, el primer que et sorprén és una cambra encristalada que en realitat és un meravellós celler on el client pot fer una extensa i acurada tria de vins.

A l'estiu compta amb una terrassa a l'aire lliure envoltada de buguenvíl·lies i romàntiques llums.
Pel que fa al menú oferta una àmplia gamma molt ben equilibrada en relació a la qualitat/preu.

En la foto que hi ha davall apareix el menú que nosaltres prenguérem (2 persones): una amanida de perdiu en escabetx amb fruites roges del bosc i fruits secs; entrecot de bou -de debò que era bou-; tot regat amb un Venta del Puerto nº 12 (Font de la Figuera) un inigualable vi valencià, ple de personalitat; per a postres un pastís de taronja amb cruixent de nous i un brownie de xocalata i gelat. Rematant el sopar amb un orujo d'herbes, un espumós de mistela i cafès. Preu per persona al voltant de 40 euros. Evidentment, aquest preu és de carta. El restaurant compta amb un menú diari per a dinar.

Més informació en: http://www.restauranteidayvuelta.es/ i en

http://www.restauranteidayvuelta.blogspot.com/

Un altre resturant que (a) paga la pena.

VERGONYA, VALENCIANS, VERGONYA!

Si no fóra perquè estan desfent el País seria un espectacle digne dels Tzara, Picabia, Arp, Grosz, Ray..., ni tot el moviment en ple dels dadaistes seria capaç d'organitzar un espectacle tan destarifat com el que estan representant els polítics del PP en la nostra estimada terra.

Un president benvestit que diu que paga milers d'euros només tirant mà a la caixa registradora de la farmàcia (quina declaració d'hisenda farà eixa farmàcia que es pot permetre el luxe que li sisen milers d'euros i no nota la minva?). De segur que declararà com una de les primeres fortunes del país.

Un president benvestit que diu que això és mentida, quan tots i tot (empresaris implicats, l'alcadessa de València, els papers trobats, el subconscient col·lectiu...) diuen que qui menteix és ell.

Un president benvestit que pren els valencians com a imbècils elaborant argumentacions de xiquet de primària per a excusar el que no té cap tipus d'excusa. Però si només estudiant-li els gestos, els silencis, els tonemes, la suor... qualsevol amb un mínim de lògica, i no diguem-ne de psicologia, li veuria la culpabilitat dibuixada en el somriure de plàstic amb què s'hi protegeix.

Una alcaldessa que per a exculpar el seu president l'acusa directament amb l'estúpid argument de "l'altre també" (l'altre és Zapatero... com són de pesats, fotre). Només cal buscar per la xarxa l'argument de les anxoves Revilla. Inigualable l'alcaldessa del Cap i casal.

Un president de la diputació, del partit i alcalde de Xàtiva que alçant la bandera de la seva vasta (basta) cultura tracta de subnormals els seus votants; titlla de gilipolles els professors de valencià que diuen aleshores i gairebé, i a més a més els amenaça amb rematar-los (què haguera passat si això ho haguera dit, posem per cas, Otegi?).

Si tirem pel nord, Castelló ja va ben servida amb un Fabra que fa miracles amb el sistema judicial i aconsegueix la multiplicació dels jutges que abandonen i que tan amablement l'atenen.

Un conseller d'educació que estima tant la llengua dels valencians que perquè no la fem malbé evita que la usem folrant-la d'assignatures en anglès. Així, de pas, li fa la guitza als del capoll en la seva ciutadania i ensabona els del ciri.

Una TV (Canal 9, que com algú ha dit ja: canal buit) que tot i pagar-la amb els impostos de tots s'ha convertit en "el full parroquial" del PP de la forma més desvergonyida.

I una justícia a qui no se la veu massa interessada a defensar l'objectivitat dels fets que estan corrent i, no oblidem, que també està pagada amb els impostos de tots.

Doncs això, demencial. Antigament jo recorde al meu poble que a un veí l'enxamparen furtant melons i se li va quedar el malnom de "el meloner" per a sempre.

Què en farem d'aquest país? Vergonya, valencians, vergonya!

Joc literari

Tibau ens proposa un nou repte literari i com que he furtat un poc de temps al temps i l'assumpte m'ha engrescat hi he fet un microconte.

"Abans jo no era així. Era de carn i sentiments. I jugava a la corda i vivia al carrer amb els ocells i els arbres. El temps? El temps era etern, mai no s'acabava. Entre el sol i la lluna ho podies fer tot. L'espai? Tot teu; només les fronteres de greixets i de uendos insinuaven algun límit. Abans jo no era així. Sentia el vent a la cara i la veu de la mare al cor.
Després? Després vingué un home baixet amb bigotis, portava fusell i parlava rar; i de franc s'ho emportà tot. Em bescanvià la pell per plàstic, l'espai per una andròmina i el temps per unes busques sense sentit.
Abans jo no era així.

VERGONYA, CAVALLERS, VERGONYA

Per unes quantes hores ens vam sentir lliures. Així diu una cançó, ja memètica, del gran Raimon; i això va ocòrrer. Per unes quantes hores el rei Jaume I va tornar a reconquerir terres a l'infidel (en aquesta ocasió al de ponent) i hi va hissar la quadribarrada al pati de la Nau, sota la mirada de Lluís Vives, per fer-nos sentir fills de la gran nació catalana.

El grup AL TALL continua des de 1975 fent que la nostra cultura onege allà per on van. El disc Vergonya, cavallers, vergonya (crit amb què Jaume I esperonà els seus cavallers durant la conquesta de Mallorques, concretament a la batalla de Portopi, és un aciençat treball del veterà grup que amb aquest ja duu dèsset treballs a la coixinera. En aquest s'han aplicat en un grapat de textos a partir de la interpretació (molt ben orientats pel professor Furió) del que el monarca va dictar al Llibre dels Feyts. Un exemple de treball magníficament realitzat, digníssim, que cal escoltar amb la sang calenta, però amb el cap fred. Onze cançons que van fer vibrar un auditori a gom (totes les cadires ocupades, gent asseguda pel terra, gent a la part de dalt, tot un goig). Onze cançons que ens van fer sentir descendents d'aquell Jaume I. Onze cançons que ens van fer sentir catalans de València.

PS. En el disc hi ha la col·laboració del cantant mallorquí Tomeu Penya i de l'occità Jan Maria Carlotti, que també hi estigueren ahir per completar la vetlada.

BESOS, ALBENA TEATRE A L'OLYMPIA

Aquesta nit hem anat al teatre. Ja sé que l'obra Besos fa deu anys que l'estrenaren, però nosaltres hem anat avui. Besos és una obra que aprofita magistralment un enfilall de retalls de cançons que la memètica ens ha servat per a parodiar diversos tipus de relacions de parella (o de tresets, o del que siga). 5 actors (Noèlia Pérez, Alfred Picó, Carles Alberola, Carme Juan i Verònica Andrés) van repartint-se els diversos papers de l'auca en un escenari minimalista, simbòlic fins a l'espai nu, amb una estructura tetral que juga permanentment amb la coralitat clàssica del teatre grec. Des dels primers minuts empatitzen amb el públic i el guanyen amb l'humor intel·ligent. Una obra que et manté el somriure, sinó el riure franc, des de l'inici.
Després, hem rematat la vetlada amb una aigua de València en el mític bressol de l'aigua de València: La cerveceria Madrid (tot i que la decoració i l'ambientació siga ben distinta del que serva la memòria).

Euskal Herria, germana

No és el passat, sinó el present que ens agermana

Euskal Herria, germana,

el teu verd els encega els ulls,

no et volen tan verda i orgullosa.

De groc ens vestiran a tots,

groguencs de messeta eixorca.

Maleït rosegador que ens menges les arrels,

que per fer cau ens forades el pit

i ens falseges els records.

A espasa i foc eixamplares el past,

maleït conill, perquè cap cep no et fera nosa

i escampares catxaps per muntanyes i valls

i feres arribar caus a mar tancades

i feres perlejar incisius a mar obertes.

Però la llum del sol té memòria, conill,

l'onatge de la mar té memòria, conill,

la pluja i la muntanya tenen memòria, conill,

la veu del vent ve del record, conill,

la terra i el verd tenen memòria, conill.

Conill o bou,

no sou d'aquesta terra

no és aquesta la vostra terra.

Que no ho veieu?

Tots junts semblem un animal,

un animal amb el ventre podrit.