dimecres, d’octubre 28, 2009

FANG I FOC


Fang i foc de terra maresa,
pols burlada del camí,
oferida blana, com la voluntat d'una vestal,
als balbs dits de l'orfebre.
Nascuda múltiple com les meves germanes,
ales de temps m'acaronaren,
pa tou,
mans tendres per vestir-me mil vegades.
I ara romanc, nua en la nuesa,
ni vel ni gonella,
tornant a la pols del camí.
Ella ja havia nascut abans,
vida gegantina a les terres d'Àfrica,
negra mà i clau d'ivori
per a un naixement patrici.

3 comentaris:

Carme ha dit...

Tota una llarga i llunyana història en aquest breu poema!

zel ha dit...

Breu, potser sí, però és tota una obra d'art...

Francesc Mompó ha dit...

Carme, tan llunyà tot i tan proper altra vegada sempre.
Zel, ets molt amable; demana una copa que la tens pagada.
Salut i Terra