DE L'ADMONICIÓ DEL MISSATGER SILENT

DE L'ADMONICIÓ DEL MISSATGER SILENT

No és roca que és escull l'illa ambre del recer.
Si la color s'enfila pel fustam a la vela
i emboira la pupil·la de l'angoixat nauxer,
apressat, el silenci li diu: no dormes, vetla
que és música avesada i flaira el viatger
consirós inlassable dels signes de l'estela
d'antigues odissees viscudes pel guerrer.
Encel·lat el marí en l'abandó s'anhela.