Els ho vaig aguantar tot. S'instal·laren els humanans i no hi vaig dir res. Ens perseguiren a corn i cavall i fugírem sense protestar. Astúcia i cau fou el meu alfabet. Ens furtaven l'aigua i l'espai i feien vivendes i carreteres. Han jugat amb nosaltres. Se n'han rigut. Se n'han fet peces de roba i ornaments casolans. Però ja en tic prou. He pres la decisió. Ferma la mirada i l'urpa esmolada m'hi llançaré a tota ultrança.
divendres, de juny 11, 2010
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
11 comentaris:
Ferma la mirada i ferm els pols per a escriure...genial!
gràcies per participar de nou
M'agrada molt, Francesc, però m'ha fet somriure... se la veu tan petitona... però no se sap mai, més val que estiguem alerta.
Una abraçada.
Fermes idees constitueixen una bona i perfecta crítica.
Jesús, ho intentem sempre que tenim temps.
Elvira, ets molt amable.
Carme, sí, no se sap mai; quan se'ns acorrala hom esdevé una vertadera fera.
Pilar, el llenguatge intentem que siga bell, però difícilment asèptic.
Salut i Terra
Bona metàfora d'unes quantes coses.
La rabosa ja ens ho diu: ferma la mirada.
Sí, Rafel, la lectura és bastant polièdrica i la dentellada de l'animal rabiós pot ser mortal.
Salut i Terra
Fa bé de lluitar per sobreviure.
Acorralat i desesperat, quan ho has perdut tot, només pots tornar-te. Bona visió.
Toca lluitar. Bon relat!
Montse, La Meva, Josep M., cal lluitar per sobreviure.
Salut i Terra
Publica un comentari a l'entrada