Del poemari De la fusta a l'aigua
LLUEN SENDEROLS HUMITS
Com si tingués vida pròpia
s'ha arrossegat la llengua
per cada centímetre de la pell
i t'ha deixat escrit
per tota l'anatomia
la memòria del meu nom;
al lòbul sensual li ha confiat
tendres paraules d'amor
fetes de menta tèbia,
als càlids mugrons els ha dut
pluja fresca d'estiu
en la lentitud de cada passa,
senderols humits lluen
per la plana del teu ventre
i lloant déus s'ha entrecuixat
per flasconets de melmelada.
.bmp)
.jpg)
.jpg)
.JPG)
.JPG)
.jpe)
5 comentaris:
Quin caragolet més poètic...:) Bon dia.
mmmmmm!
Quins senderols més bonics i tendres!
benleu m'engani , mas es una mena de tatoatge , en fòrma de poesia sus la pel de l'aimada .
La realitat , la vertat de la boca que mossega un cridal de jòia , per se provar que i a pas cap ges , cap de la realitat bestialenca , dins lo biais de pensar del poèta que pòd pas se desempegar de sa realitat umana .
Mas una idèa coma una autra....
Ouf....
Preciós poema, Francesc. Em quedo amb: "tendres paraules d'amor / fetes de menta tèbia" íntim, càlid, molt inspirat. Salut.
Vida, Carme, Vicicle, moltes gràcies.
manjacostel, tot i que em casta una mica entendre't, són molt amables les teves paraules ( en aquesta ocasió crec que les he desxifrades bé).
Salut i Terra
Publica un comentari a l'entrada