divendres, d’octubre 15, 2010

QUI AM LA MAR, CURAR-LA HA.


Jo sóc la mar. Amb mi hi ha pau i hi ha vida. Moc l'ona i bat la mirada a ca la fadrina, qui amb càlida abraçada dóna fang i amor als forts braços aixoplugats. Ni buida ignorància, ni fragilitat cristal·lina: donació pura.
Ara, quan oig avançar cap a mi cadira abandonada o fulla podrida, surt com un daiamon irat la força simal i llança raigs, cadira i troncs a la solitària platja on l'ull incaut ha acudit buscant unció amb la forçà divina.
Llavors, furiós i bramant com la tonyina, no hi haurà altra cosa a la sorra; sols hi viurà algun tronc abatut, la solitària cadira, la fulla aigualosa i un inaudit so com a cant a la solitud.

7 comentaris:

Carme ha dit...

Plas, plas, plas, plas...

aplaudiments, Francesc. Molt bé!

Elvira FR ha dit...

Esplèndid!

ricderiure ha dit...

molt bé Francesc!!
i ja té merit sense la e!

salut!!!

Rafel ha dit...

La mar sempre obre els braços a tot i tothom . Però quan hi ha massa de tot no està per bromes i ho retorna a la platja amb fúria.

Francesc Mompó ha dit...

Carme, Elvira, ric moltes gràcies; confesse que és un dels reptes de Tibau que més m'ha costat.
Rafel, encara ens aguanta massa bestieses, la mar.
Salut i Terra

Vicicle ha dit...

M'agrada molt el relat i el sabor arcaic del títol també. És fotut passar de la "e", eh? Felicitats.

montse ha dit...

Molt bo i sense "e"
M'agradaria poder salvar aquesta cadira de la força destructora de la mar.