Uendos, Greixets i Maremortes: LLUEN SENDEROLS HUMITS

dimecres, d’octubre 27, 2010

Del poemari De la fusta a l'aigua

LLUEN SENDEROLS HUMITS

Com si tingués vida pròpia

s'ha arrossegat la llengua

per cada centímetre de la pell

i t'ha deixat escrit

per tota l'anatomia

la memòria del meu nom;

al lòbul sensual li ha confiat

tendres paraules d'amor

fetes de menta tèbia,

als càlids mugrons els ha dut

pluja fresca d'estiu

en la lentitud de cada passa,

senderols humits lluen

per la plana del teu ventre

i lloant déus s'ha entrecuixat

per flasconets de melmelada.

Unknown ha dit...: Quin caragolet més poètic...:) Bon dia.; 27 d’octubre del 2010, a les 7:56
Carme Rosanas ha dit...: mmmmmm!

Quins senderols més bonics i tendres!; 27 d’octubre del 2010, a les 11:53
manjacostel ha dit...: benleu m'engani , mas es una mena de tatoatge , en fòrma de poesia sus la pel de l'aimada .
La realitat , la vertat de la boca que mossega un cridal de jòia , per se provar que i a pas cap ges , cap de la realitat bestialenca , dins lo biais de pensar del poèta que pòd pas se desempegar de sa realitat umana .
Mas una idèa coma una autra....
Ouf....; 27 d’octubre del 2010, a les 23:12
Vicicle ha dit...: Preciós poema, Francesc. Em quedo amb: "tendres paraules d'amor / fetes de menta tèbia" íntim, càlid, molt inspirat. Salut.; 28 d’octubre del 2010, a les 9:59
Francesc Mompó ha dit...: Vida, Carme, Vicicle, moltes gràcies.
manjacostel, tot i que em casta una mica entendre't, són molt amables les teves paraules ( en aquesta ocasió crec que les he desxifrades bé).
Salut i Terra; 28 d’octubre del 2010, a les 15:35