QUI AM LA MAR, CURAR-LA HA.

Jo sóc la mar. Amb mi hi ha pau i hi ha vida. Moc l'ona i bat la mirada a ca la fadrina, qui amb càlida abraçada dóna fang i amor als forts braços aixoplugats. Ni buida ignorància, ni fragilitat cristal·lina: donació pura.

Ara, quan oig avançar cap a mi cadira abandonada o fulla podrida, surt com un daiamon irat la força simal i llança raigs, cadira i troncs a la solitària platja on l'ull incaut ha acudit buscant unció amb la forçà divina.

Llavors, furiós i bramant com la tonyina, no hi haurà altra cosa a la sorra; sols hi viurà algun tronc abatut, la solitària cadira, la fulla aigualosa i un inaudit so com a cant a la solitud.