L'osito Marquina

Permeteu que em presente; sóc l'osito Marquina. Que per què em dic així? No ho sé, no m'ho digueren; recordeu que sóc de peluix. Tinc problemes lingüístics. Sí, sí, encara que tinga vora un segle d'existència. Abans ja tenia problemes amb la llengua. Vaja, amb la llengua parlada, no us aneu a pensar. Tot i que de l'altra... ai si jo en parlara. El que passa és que és una cosa que va quedar en la psicologia del meu amo. O fou millor així, creieu-me. Bé, us conte. Sóc una joguina i vaig ser regalada a Salvador. Aquell noiet era una miqueta raret. Segurament havia de passar per les seves rareses perquè després esdevinguera un gran artista. Salvador acabà sent els gran Salvador Dalí.
Com us deia al principi, els meus problemes de llengua sorgiren quan començà a sovintejar la casa pairal un amic de Salvador. Aquell noi venia de molt lluny, del sud i parlava estrany. Salvador sempre conversava amb mi en català, però quan venia l'amic, Federico li deien, passava a parlar-me com ell. Això sí, amb un accent més nostrat, més mascle.
Aquest Federico era una persona molt ben educada. Era delicat per a tot i per a tots. Jugava el piano i escrivia versos i obres de teatre, i feia que Salavador repetira passatges en la seva llengua. I quan els eixia bé, s'abraçaven i m'abraçaven. I quan se'n tornava al seu sud, a Granada, o anava a Madrid, de vegades escrivia coses per a mi. Per a l'osito Marquina, posava; de Federico Garcia Lorca, firmava. Amb els anys em digueren que havia acabat malament, però no volgueren dir-me què li havia passat. Solament recorde que Salvador, tan gran com era, plorava i m'abraçava.
Bé, allò fou una altra història. Ara estic ací i només parle català. De vegades els recorde, a Salvador i a Federico, i em ve al cap aquella llengua sudenca.