Pep Gimeno, Botifarra, al Gran Teatre de Xàtiva

En un teatre a rebentar de personal, presentava ahir per segona vegada en dos dies el nou disc: Te’n cantaré més de mil. Des del mateix moment que Frechina obrí l’acte que començàrem a gaudir de la veu de la terra en la gola d’un grandíssim Botifarra. Aquest cantaor de Xàtiva té l’encís d’agradar a tot tipus de gent, des dels més joves fins a la gent més major que veu en ell la memòria d’un poble que es nega a desaparéixer, i el Botifarra la pessiga per la cultura popular i ens la retorna feta cançó de sempre. Arribàrem al teatre i, després de saludar un grapat d’amics, ocupàrem la localitat que havíem tret, i vés per on era la mateixa que la nit anterior havia acollit al senyor batlle de Xàtiva –aquell que deia que als professors que deien aleshores i gairebé calia rematar-los, se’n recorden?–. No sé què feia el sinyo Rus en un acte com aquest en què no tenia res a veure. Que la gent del seu poble li fera la foto? Bé, ja s’ho farà.
Com deia, un Botifarra incommensurable i acompanyat per una bona colla de músics, a més dels habituals –Miquel Gil, Obrint Pas, Cantaors de diversos indrets del País Valencià com Jorge Cobos i Jacint Hernàndez, també amb la veu de la gran Lola amb una deliciosa cançó de bressol, l’orquestra de músics, amb tots ells anà, entre explicació i explicació, entre refranys i dites, esfilagarsant tot el ventall de cançons del nou disc com "Les Folies", "Romanç de les jugadores del burro", "l’Havanera Tita", "Bressol", "la Despertà" o "Romanç de Senyera”, i alguna del vell –Si em pose a cantar cançons–. Amb ells, una parella de ballaors dramatitzaren algunes cançons donant-los una plasticitat envejable. Diversos foren els moments en què féu embogir d’aplaudiments i d’ovacions –sense necessitat de sacrificar cap ovis com feien els romans; solament les necessàries metafòricament parlant–, però jo en destacaria un parell: Quan des de l’escenari començà a descendir el fill de puta del Borbó Felip V cap per avall–no hem d’oblidar que fou ell qui manà encendre Xàtiva amb els defensors dins; per això es diuen socarrats–, i un penó a l’altre costat amb la quadribarrada. El públic s’hi deixà el palmell de les mans al teatre. L’altre fou quan cantà la Malaguenya, aquella que en una de les cobles diu: Sóc del cor de la Costera/ del poble dels socarrats/ allà on renaixen les cendres/ del meu País Valencià.
He destacat aquests dos moments, però la vetlada fou un permanent estat d’aplaudiments pur. Qui puga veure alguna vegada el Botifarra que no se’l perda; i qui es compre el disc estarà comprant un poc de la cultura popular d’aquestes dissortades terres tan maltractades pels seus governants. També tindrà a les seves mans la il·lustració que el pintor Jordi Albinyana (en la fotografia) realitzà exprés per a aquest disc.

Quan acabà l’acte encara tinguérem temps uns quants de fer petar la xarrada amb el mateix Botifarra en un local de l’Albereda de Xàtiva.