diumenge, de desembre 27, 2009

Acabe de tornar a casa i com que feia uns dies que no penjava res, us oferesc aquest sonet de J V Foix. Vaja, pense que pot donar peu a fer-hi una bona reflexió.


No cerc ni am aquell qui, vagarós,
Per llacs esquerps o desertes guixeres,
Cobert de pols, per les amples carreres,
Clama febrós: "On vaig." I amb vers plorós

Nega la llar dels seus i les fumeres
De llur destí. I es fa miseriós
D'un Més Enllà sense forma i colors,
O pelegrí d'impossibles tresqueres.

Mes cerc i am aquell qui diu: "Jo só",
I té una llar, té pàtria i mester,
I se'n fa un tot, i acata lleis severes.

I a sol llevat, i en un propi horitzó,
Alça el punyal i defensa el seu bé,
Mestre segur d'enyorades banderes.

Ps. No té res a veure, però on és el meu blocaire invisible?

7 comentaris:

Joana ha dit...

Si no vaig errada, crec que aquest també pertany al llibre de sonets de Sol i de dol. Jo li vaig dedicar un post ja fa molt de temps.
Acabe d'acomiadar-me del meu bloc, però continuaré entrant als blocs amics per a seguir ben informada de totes les novetsts lieràries.
Una gran abraçada.

Francesc Mompó ha dit...

Sent molt que hages decidit plegar; se m'havia fet hàbit passar pel bosc -ja se sap que é sun habitat natural per als uendos-. De segur que tens bones raons.
Sempre seràs benvinguda.
Una abraçada
Salut i Terra

zel ha dit...

Eh, eh, i on són les pistes pel teu blovaire invisible????


Bones diades!

Clidice ha dit...

moltes gràcies pel sonet :)

Rafel ha dit...

Efectivament, pertany al llibre de sonets de Sol i de dol. Quan el vaig llegir a l'institut ( me'l van fer llegir) no el vaig entendre massa. Ara em fa venir al cap moltes coses: qui perd els orígens, vinc del sud ... d'uns països sense nom ( dels Obrint Pas. En resum dir "jo só" ja és molt.

Salut

Carme ha dit...

Jo et donaré una pista... si has llegit la meva segona pista al meu blog, ja sabràs que jo no sóc el teu blocaire invisible!

I tu el meu? I les pistes?

El poema preciós, ja el coneixia però feia temps que no l'havia rellegit.

Nits ha dit...

A mi aquest poema em fa pensar (potser molt equivocadament, perquè no en soc gens experta) en la gent que estima les seves arrels i que sap qui és.

Jo no crec gaire amb la gent que no sent orgull de la seva terra i dels seus, perquè vol dir que no s'estima i que no estimarà mai el què té. De tot hi ha extrems i suposo que el radicalisme en aquest punt, fa apareixer l'egoisme i el narcisisme.

Segueixo llegint...