dilluns, d’agost 23, 2010

EL BLOGAIRE DÉU


EL BLOGAIRE DÉU

A mesura que puges al Parnàs, més enllà dels temples primigenis, en un casalot envoltat de columnates dòriques, jòniques i corínties, on cau una pluja permanent de nereides novelles anomenades bytes, habiten els blogaires déus. Sí, s’han procreat a partir d’una clonació dels antics; hi ha quasi tants com necessitats tenen els pobres mortals. Generen tot tipus d’aliments per a l’esperit, des del vi de Dionís fins a la polièdrica inspiració de les nou muses.
El seu blog és el temple on masses ingents van a combregar de la porció de menges divines amb què els obsequia per la devoció que li tenen. Si el poguérem mirar sense presses veuríem que del seu cos surt una energia que il·lumina tot allò que està al seu abast, sota la seva capa. Tota la córpora és transparent com el cristall. A través d’ella s’observen tots i cadascun dels moviments que adopten el món de les arts i de les idees en passar pel garbell de la seva sensibilitat.
Si el que necessita oferir-los pertany a l’astrofísica, per exemple, els axiomes li recorren els tubs blavencs que li fan el servei de les venes en una harmonia perfecta fins a deixar-nos a la pantalla la més bella de les obres d’enginyeria espacial. Hi ha un món d’estels, fins aquest moment desconegut pels seus adoradors, que ballen òrbites desconegudes allà on la resta dels mortals només tenen una vulgar matèria grisa per a poder emmagatzemar un parell de cabassos de conceptes. No té dits amb falanges i d’altres ossos diminutius coronats per proteïnes queratinenques, no; a ell se li transformen en compassos d’alta precisió per a definir-los els més agosarats teoremes. I tot, formularis, mapes, estadístiques, equacions complicadíssimes, rutes còsmiques i dimensions desconegudes, tot els ho deixa a l’ara de les ones perquè els adeptes en facen ús, d’aquest manà diví.
Si la capella on han fet la genuflexió està dedicada al déu de la poesia, tot allò que havien estat capaços d’assaborir fins aquell moment haurà estat solament una maldestre prosa retallada a tires més o menys mesurades i sotmeses a una més que refusable harmonia. Aquest déu doblegarà les metàfores més insospitades i els les oferirà com una porta màgica que dóna accés a l’infinit. Sí, a l’infinit. No a un infinit qualsevol, no; sinó a l’infinit amb majúscules, d’on eixen els mateixos déus. Com dolces flamarades de cotó lumínic, aquest magma primigeni que surt de les sinapsis d’aquests cervells privilegiats es converteix en agosarades imatges. Allí les paraules es deixen caure en pluja tova per anar formant rierols cristal·lins, fresques prades, pastores innocents, cavallers valentíssims i enamoradissos; o bé, quan el déu estiga de festa gran, els mots obriran el gran celler de Dionís i els rius els daran gorgs de suc de raïm i la gespa els oferirà saboroses abraçades d’amants. I tot ho amararà una música jove, inaudita fins aleshores.
Si pel contrari és la icona política, o la de l’atzar, o la de la saviesa fílmica, o la de... aquest Parnàs trenat de xarxes impossibles està proveït de totes les divinitats suficients perquè cadascú puga conventuar la seva devoció. I fins i tot, alguns d’ells, no són falsos ídols, no. Són déus autèntics.

12 comentaris:

Vicicle ha dit...

Gairebé me'n alegre de rebre poques visites. Açò comença a prendre forma, per a plaer dels lectors. Un parell més, el blogaire nouvingut i el recordman. Salut.

Elvira FR ha dit...

Bufa amb el blocaire Déu! Molt bo!

zel ha dit...

Osti, avui sí, avui em trec el barret, aquest text m'ha fet pensar en alguns (pocs) però en algunas que no vull anomenar...

Crack! Ets un crack! (NO FAIG LA PILOTA!)

McAbeu ha dit...

Segurament n'hi ha més que s'ho pensen que són déus que no que en són.

Ens estàs malacostumant amb aquesta sèrie, ja esperem el pròxim! ;-)

Francesc Mompó ha dit...

Vicicle, gràcies pel suggeriments.
Elvira, Zel, gràcies per aquest got de vi al trobador.
Mc, algun hi ha, algun, però també de fantasmes, sí. El pròxim serà el blogaire obsessiu.

lolita lagarto ha dit...

em sembla que prefereixo el blogaire onze...
Un plaer llegir tota aquesta tribu blogaire, estaria bé posar-los en solfa tots junts..
Enhorabona bona (..sense pilota..)!

Vermelldelx ha dit...

També, O Zeus!, hi ha el bloguéu solitari: el de la nit llarga i inacabable... Acostuma a ésser un semidéu, el qual hereta les virtuts però també els pecats de les dues ordres divinal i mortal. D'aquesta casta foren els herois de l'antiguitat fruit de la promiscuïtat divina, llançats a un món on no són ni peix ni carn ans totes dues coses alhora. Són els qui duen a terme les grans gestes humanals i també els qui més pateixen: perquè no són ben rebuts i se'ls mira amb malfiança tant a casa del pare com de la mare. A mi em fan una pena immensa i gairebé me n'alegre de no ser-ne un perquè sóc fill del Paquito i la Rosario.

Francesc Mompó ha dit...

lolita, gràcies per venir. És un entreteniment literari.
Amic Joan-Carles, tot i ser fill d'humans, la teva capacitat d'anàlisi sociolingüística del País t'acosta bastant al Parnàs.
Salut i Terra

onatge ha dit...

10...? Me quedat amb la boca oberta sense saber què dir... Açò no és un blog, és un MÀSTER!

Salut camarada.
onatge

Arlequí ha dit...

Aquest post t'ha quedat diví!

Francesc Mompó ha dit...

onatge, ets molt amable.
Senyoreta Valls, a que sí!
Moltes gràcies.

Carme ha dit...

Boníssim! Estic recuperant els blocaires perduts i m'ho passo pipa!