EL BLOGAIRE PESTILENT

De com descobrir i eliminar un blogaire pestilent

Els ulls li lluen com una hiena davant les despulles. Li espurnegen avançant el goig per la descoberta. Ha fet la troballa del dia. Veu la molla on clavar la queixalada. El cos comença a fer-se-li transparent, com si estiguera recobert per un embolcall de cristall. I és aleshores quan se li veuen les transformacions que es produeixen al seu interior. En una metamorfosi continuada els òrgans vitals que el mantenien com a humà se li fonen en una massa viscosa plena de moviments oscil·latoris. Si se l’observara de lluny, no sabríem dir si estàvem davant d’una bavosa de dimensions considerables o d’una gran massa de cucs que acabaren de rebentar el pit d’un mort i es mogueren com l’onatge d’una mar enganyosa. Del que feia uns instants havia sigut un braç, que ara es retirava en favor del gregarisme llotós, s’hi aprecia la cruïlla de dos sarments encreuats fonent-se en el tot. De l’altre braç, si ens avancem a la desaparició, encara arribem a temps de veure com una au gallinàcia es desfà en un drap bicolor, i tots dos esdevenen una capa grisenca que a poc a poc va adient-se al fastigós conjunt. El que fins a aquell moment havien estat les parts que conformaven la cara se li assequen amb extrema rapidesa. Les boles dels ulls, el nas, les orelles, la mobilitat dels rictus, la gamma de gestos apresos en l’escola de la falsedat, a tot se li ha xuclat els humors i s’evaporen deixant un fum pestilent. Si hem retingut la imatge del cos el temps suficient per a continuar mirant, haurem pogut veure com en el darrer instant, abans de fondre’s del tot, restava una carasseta com aquelles que utilitzaven els grecs antics en les seves tragèdies, de semblants empedreïts i buides de vida.
Aparentment, encara conserva l’exterior homínid, però aquells que hem pogut captar-li l’essència mai no podrem oblidar com és en realitat. La ferum que desprén s’impregna als bytes i quasi es pot sentir a través de la xarxa. És repugnant.
Tanmateix, en un acte assajat, enfosqueix de bell nou el vidre que el cobreix i adopta l’aparença humana sota l’estudiadíssim discurs del perfecte demòcrata que et demana un aclariment o et fa una innocent puntualització al que has deixat escrit al post.Si l’has vist entrar a casa teva, no l’aixafes. Com els perfectes venedors a domicili s’alimenten de la negació i subsisteixen en la controvèrsia. Saben que mentre dure la dialèctica tindran raó de ser. Si intentes convéncer-lo, has de saber que li estàs donant vida. Allargassarà ad infinitum la discussió. Està ensinistrat per anar erosionant les ribes del contrari per aplanar-li la marxa a l’imperi. Ni esclafant-lo amb el puny, ni arruixant-lo amb verí, ni portant-lo al racioni més aristotèlic s’esvaeixen. Solament la indiferència els xucla l’oxigen. És aleshores que s’asfixien, no podent aguantar-hi més, esmicolen la closca dels fals cristall i es mostren com són: una barreja de tarquim, carn en descomposició, peix putrefacte, sentor de resuat i de femta, alè pudent, gargall de sifilític i verí d’escurçó cornut. Així són en realitat. Escopiu-los la indiferència a sobre i els veureu rebolcar-se en el seu odi. Amén.