EL BLOGAIRE UBICU
Deixeu-me. No em destorbeu. Ara no puc atendre-us. Mira cap a la dreta, on té la llibreta oberta i ple de pulcritud fa una creu en la casella corresponent. Somriu. Alça la vista i amb l’índex de la mà dreta fa passar, a colps de ratolí, els diversos blogs de la barra lateral. No tarda quasi. Hom diria que no tarda gens perquè són molt poquets aquells que no són dignes de la seva atenció. Els refusats no van més enllà d’un o dos, o cap, a cada comentari. Però no em digueu res ara, que em feu perdre l’ordre. Deixeu-me. Només em queda mitja hora abans d’anar-me’n a treballar i no els hi puc fallar. Estan avesats que de bon matí ja tenen les meves benediccions i no puc deixar-los òrfens. Calleu. Dubta de l’entrada següent. Aquest el tinc o no? Pensa. El contrasta en la llista que té a la llibreta. Sí, i tant. He estat ben a prop de fer-hi figa. Si és que no puc despistar-me. Quan no és la veïna, són els nanos de dalt; i si no són els de fora, són els de dins. I vosaltres faltàveu per acabar de fer-me rodar el cap. Feu el favor. A veure. Uf, massa estic pensant. Amb aquest ritme no faré tota la roda. Bé li diré que tinc molta pressa i ja vindré a la nit, si és que hi puc. Pica les lletres de pas i introdueix les seves dades amb contrasenya inclosa. Fa la creu a la llibreta i n’obre un altre. Aquest, sí; aquest és de pes. Se’l llegeix amb un mica més d’atenció. Se li engega una llumeta al cervell i un moviment als dits. Dibuixa un somriure a la cara i un comentari al quadret de la pantalleta lateral. M’ha quedat bé, s’autoestimula amb complaença.Un darrere l’altre van passant les més de dues grosses amb qui s’ha fet seguidor. Vora tres-cents és una bona xifra, considera. Però no és suficient, recorda haver-ne vist algú que passa dels cinc-cents. Tanmateix es perdona. Moltes d’aquestes llistes tan grasses són de contingut eròtic i per això atrau tanta testosterona. Ell no, ell és un esperit sensible i no li calen aquestes coses. Bé, de tard en tard també hi fa algun colp d’ull. Més que res per veure si hi ha algun conegut com a seguidor. Mira el rellotge. Considera que es pot regalar deu minutets més. Encara que entre a hora horà a la feina no passa res. De vegades els ha regalat favors a l’hora d’eixir-ne. Enfila el ratolí sobre un dels blogs famosos, l’obre i recorre amb rapidesa la barra lateral fins a trobar-li el quadre dels seguidors. Fixa la vista sobre una de les fotos i somriu. Aquest no el tinc, segur. M’hi afegiré. El clica. Tarda un mica. S’obre. Segueix les passes per a incloure-s’hi. Tarda. Mira el rellotge. No li queda molt temps. És més, ja havia d’haver marxat. Fa uns colpets de peu al terra per matar el nervi. Per fi, es desplega la pantalla. Feu-vos seguidor. Prem. No és possible! Decebut s’alça de la cadira i se’n va. Ja n’era.
Deixeu-me. No em destorbeu. Ara no puc atendre-us. Mira cap a la dreta, on té la llibreta oberta i ple de pulcritud fa una creu en la casella corresponent. Somriu. Alça la vista i amb l’índex de la mà dreta fa passar, a colps de ratolí, els diversos blogs de la barra lateral. No tarda quasi. Hom diria que no tarda gens perquè són molt poquets aquells que no són dignes de la seva atenció. Els refusats no van més enllà d’un o dos, o cap, a cada comentari. Però no em digueu res ara, que em feu perdre l’ordre. Deixeu-me. Només em queda mitja hora abans d’anar-me’n a treballar i no els hi puc fallar. Estan avesats que de bon matí ja tenen les meves benediccions i no puc deixar-los òrfens. Calleu. Dubta de l’entrada següent. Aquest el tinc o no? Pensa. El contrasta en la llista que té a la llibreta. Sí, i tant. He estat ben a prop de fer-hi figa. Si és que no puc despistar-me. Quan no és la veïna, són els nanos de dalt; i si no són els de fora, són els de dins. I vosaltres faltàveu per acabar de fer-me rodar el cap. Feu el favor. A veure. Uf, massa estic pensant. Amb aquest ritme no faré tota la roda. Bé li diré que tinc molta pressa i ja vindré a la nit, si és que hi puc. Pica les lletres de pas i introdueix les seves dades amb contrasenya inclosa. Fa la creu a la llibreta i n’obre un altre. Aquest, sí; aquest és de pes. Se’l llegeix amb un mica més d’atenció. Se li engega una llumeta al cervell i un moviment als dits. Dibuixa un somriure a la cara i un comentari al quadret de la pantalleta lateral. M’ha quedat bé, s’autoestimula amb complaença.Un darrere l’altre van passant les més de dues grosses amb qui s’ha fet seguidor. Vora tres-cents és una bona xifra, considera. Però no és suficient, recorda haver-ne vist algú que passa dels cinc-cents. Tanmateix es perdona. Moltes d’aquestes llistes tan grasses són de contingut eròtic i per això atrau tanta testosterona. Ell no, ell és un esperit sensible i no li calen aquestes coses. Bé, de tard en tard també hi fa algun colp d’ull. Més que res per veure si hi ha algun conegut com a seguidor. Mira el rellotge. Considera que es pot regalar deu minutets més. Encara que entre a hora horà a la feina no passa res. De vegades els ha regalat favors a l’hora d’eixir-ne. Enfila el ratolí sobre un dels blogs famosos, l’obre i recorre amb rapidesa la barra lateral fins a trobar-li el quadre dels seguidors. Fixa la vista sobre una de les fotos i somriu. Aquest no el tinc, segur. M’hi afegiré. El clica. Tarda un mica. S’obre. Segueix les passes per a incloure-s’hi. Tarda. Mira el rellotge. No li queda molt temps. És més, ja havia d’haver marxat. Fa uns colpets de peu al terra per matar el nervi. Per fi, es desplega la pantalla. Feu-vos seguidor. Prem. No és possible! Decebut s’alça de la cadira i se’n va. Ja n’era.
.bmp)
.jpg)
.JPG)
.JPG)
.jpe)
8 comentaris:
Jejeje, molt bo.
Al principi d'entrar al món dels blogs em sembla que la majoria intentem estar una mica a tot arreu, a la llarga descobrim que és impossible.
Veig que vas en camí de fer el llibre del "Monstruari Blogaire", qui serà el pròxim? ;-)
Casumlolla, hi ha dies, que semblo més aquest tipus de blogaboja, permets que m'inventi una paraula, oi?
Bo, molt bo (i ara pilota)
a veure quin et treus de la màniga ara, va llest...jejejeje
Bravo, mestre. Quin plaer. Molt bo. Pensava, llegint-te, què podria vincular totes aquestes actituds -ací en gradació patològica- que no són altrament que tics convencionals on tots, crec, hi hem caigut. La xarxa és un nou món que encara estem explorant i això, pense, passarà una factura que encara desconeixem en tots els seus detalls, però que comencem a ensumar. (Xiuxiuant: i què em dius del blogaire no… bé, em calle que si no la teua dona em matarà)
Boníssim! Podries fer el blogaire saberut o el blogaire tímid. Per proposar que no quedi, aquestes píndoles són fantàstiques!
Mc, pense que sí, que a tots ens ha passat un poc d'açò, sí. No tinc ni idea si en faré algun més, si se m'acut... ja veurem. Furgaré un poc i ..., però no sé.
Zel, sí, a mi també; a temporades.
Vicicle, moltes gràcies per seguir-los. Sempre és bo saber que hi ha gent a qui li agrada alguna cosa del que fas sense cap necessitat de fer la pilota. De tota manera, no deixen de ser exercicis literaris amb un pessiguet de psicologia.
Arlequí, moltes gràcies. Que conste que ja m'havia rodat pel cap el blogaire tímid, però no sé.
Tret del Pestilent, crec que una espurneta de cadascun tenim molts; si més no, jo.
Salut i Terra
Molt bona la pensada del blocaire ubicu! M'agrada aquesta sèrie de tipus blocaires!
Veig que ens tens a tots apamats amb un ull clínic de primera. Et segueixo amb molt de gust. Animar-te a continuar la sèrie,em tens ben enganxada.
És una sèrie molt divertida, Francesc, crec que tots som una mica d'aquí una mica d'allà. estic d'acord amb Mc... un dia o altre ens adonem que no podem ser a tot arreu, els que ens n'adonem. N'hi ha que són constants en la ubiqüitat!
Publica un comentari a l'entrada