Lentament m'hi vaig atansar. El balancí encara mantenia un lleu moviment, quasi imperceptible. Em vaig fixar que el sofà tenia el cuiro del seient acoflat, com si un parell de persones se n'hagueren acabat d'alçar. Una flaire silvestre de gesmil i de marialluïsa em buscava els narius, però també una sentor forta, com a ferro liquat, que m'esforçava a identificar, eixia de la casa. Em va semblar oir un xiuxiueig esmorteït, com de conversa desganada. Vaig recórrer unes passes...
.bmp)
.jpg)
.JPG)
.JPG)
.jpe)
5 comentaris:
Les olors, ai les olors.
Salut!!
Feia massa airet per asseure-m'hi...Les sentors m'impregnaven i tot i que tenia ganes de conversa vaig continuar el camí sense aturar-me, cap a la cantina de la cantonada a fer el traguet de bon matí...per esvair la immensa solitud que m'acompanya...
Bon dia! :)
L'altra Joana, sempre em sorpren. M'he quedat pensant que era impossible que jo hagués escrit tot això i no ho recordara.
Em tens intrigada, com sempre amb tots aquest textos de misteri que ens fan tornar impacients per saber com acaba.
Ja veurem!
et seguiré llegint.
seguirem llegint :)
La garreperia generalitzada, o la inèrcia, feia que es conservessin aquests restes de seients amb coixins de PVC mig trencats, i amb aquest "sofà" a punt de sortir-li una molla pel mig. Sort de les dues cadires tan senyores, elles. O sigui, que on semblava que no restaven senyals de vida, com a mínim eren més vives les persones que no pas els seients.
Publica un comentari a l'entrada