Les veus, ara més clares, em deien que passara. No havia de tenir gens de por. Aquella entrada em duria a mi. Em va paréixer veure'ls en girar-me, veure'm, asseguts al davant. Lentament vaig empényer la porta. Es féu llum en la fosca. Vaig somriure. Encara degotava la sang per a fer pilotes. L'home estava especejant els conills per a la paella. En una vora de la sala hi havia els meus pares vellets, molt vellets. Em miraven i somreien. Fora, asseguts al sofà i a les cadires hi havia els meus pares joves, exhultants, plens de vida; i els meus germans i jo, xicotets, ens asséiem als seus costats. Tots em miraven i somreien. I jo sostenia el conill per les potes, al mig del corral, mentre ma mare, plena de diumenge, el sacrificava per a la paella i mon pare li posava una tija de gesmil als cabells.
dilluns, de desembre 14, 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
7 comentaris:
cadascú llegeix la realitat com vol, o com pot :) una forma "inquietant" de fer-nos arribar un record :)
Un viatge/somni/malson pel temps dels records...
Però segur que el conill a la cassola estava boníssim!
=)
Final f...! Ens has delectat a tots!
Ens has tingut intrigats amb aquest misteri per capítols, sort que ha acabat amb un arròs a banda
:) M'agrada aquest final!
afranaT'he anat seguint, m'has tingut intrigada en cadascuna de les entrades i has aconseguit fer dels records un magnífic escrit.
Gràcies.
Bonic relat de com passa el temps.
Encantat!
*Sànset*
Publica un comentari a l'entrada