SEGONA APROXIMACIÓ VIÀTICA
Temps al temps, que la corda mene a tots, ignorats
fugint de la foguera per on l'ombra fa flama,
i deserta l'estança al mur resten gravats,
si cal per un instant, els mots que via clama.
Penyorada l'espurna per un fang entre els nats
vingut del foc mercé l'escalf de la carena,
recomencem la dansa fins que a l'ara en ofrena
li desarem el cos i el ritme dels alats.
dimecres, de maig 05, 2010
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Continuo llegint les teves aproximacions viàtiques. Em deixen sense paraules i torno a començar i torno a començar... com si a cada lectura em quedés una imatge més, una ide a més.
Em passa una mica com a la Carme, quan rellegeixo els núvols interpretats són canviants així com el mar que els fa viatjar...
Salut.
onatge
Carme, Onatge,i també L'olga X i la xica, i... sou molt amables en comentar aquests feixos d'alexandrins que s'entesten a reflexionar sobre la decisió i l'acte de ser poeta.
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada