EL BLOGAIRE ANÒNIM

EL BLOGAIRE ANÒNIM

El blogaire anònim és uno i trino, bé, no, aquesta definició ja està patentada per molts blogaires de temples diversos i poders estratificats. El blogaire anònim es mimetitza darrere la buidor del mot per fer tan transparent la seva identitat com generalment innecessaris els seus comentaris; no estic parlant d’aquell que no explicita la seva genealogia a sa casa. Ja els va bé utilitzar la llibertat individual com els vinga de gust. Moltes vegades diu més de la persona un malnom que tot un llinatge. No, no parle d’aquests. Parle del blogaire que es dedica a navegar per aigües privades la jurisdicció de les quals, òbviament, no li pertanyen. Són uns éssers que s’aprofiten del treball d’altri per estovar-se sobre la sorra d’una platja que ell no ha netejat, o per engronsar-se amb una hamaca que ell no ha penjat, no ha suat pujant pel tronc del cocoter, ni s’ha fet pols el palmell de les mans amb les punxes de les fulles mentre les podava.
Entre la diversitat d’aquests tipus de blogaires en veiem dos de molt definits.
Hi ha el blogaire que s’amaga darrere del nom per timidesa o per por, però té alguna cosa interessant a dir. O bé és una persona insegura, cosa que ens l’acostaria a la tipologia del tímid, i per tant no li acaba de créixer la decisió d’afirmar el que acaba d’expressar. Senzillament ho diu, i bé que li ha costat de dir-ho; fins i tot ha suat mentre ho escrivia i premia la tecla que posava en marxa el mecanisme. O bé és un blogaire covard i malintencionat que amb un estil més barroer o més refinat –segons li escaiga– qui s’amaga vilment darrere d’un nom sense nom. Potser que igual que molts malnoms s’ajusten perfectament a la persona que hi ha darrere, també ací l’anònim s’ajustaria a la definició d’apersona.
Aquest individu es permet el luxe d’entrar als blogs i des de darrere de l’antifaç embrutar projectes i somnis de la gent. Com que no està el pestell passat i la clau sí que roman al pany es creu en el dret de poder entrar-hi i fer una escampada de bytes com li vinga de gust: aquest argument no m’agrada, doncs és una estupidesa; aquest poema no em fa el pes, doncs tens una poètica simplota o d’asil d’ancians; aquesta narració és vulgar, doncs escrius com els adolescents de l’ESO; aquesta fotografia no és per a tant, doncs no tens gens de gust artístic; aquesta... aquest... tot, absolutament tot pot llançar-ho en orris perquè ningú no mai el descobrirà, ja que invisible.
Té realment el dret d’entrar a criticar a un lloc on no ha estat convidat a fer-ho? És com si anares pel carrer i pel fet que una persiana no t’agradara entrares a la casa en qüestió i començares a posar verd els amos. O si t’hi trobares la porta oberta, començares a redestribuir-los els mobles, o a dir-los que no tenen ni idea de decoració, o a tirar-los per cara les menges que compren o les pel·lícules que veuen. La invisibilitat no els dóna el dret de violar domicilis. Si jo entre en un restaurant i veig que algú demana un menú que no em fa, no hi vaig a dir-los que mengen malament; no seria massa correcte. O si em presenten una persona que des de la meva estètica no és massa agraciada, no trobe que fóra adequat dir-li: “mira que ets lleig/lletja.