EL BLOGAIRE EXHIBICIONISTA

EL BLOGAIRE EXHIBICIONISTA

Estava colant un llibre la portada del qual s'havia trencat i calia arreglar-la abans que no se soltara del tot i les pàgines començaren a ballar sardanes sense lligar en rutllana. Era la segona vegada que utilitzava aquell maleït tub de pegament que era capaç de fer miracles i de pegar per sempre l’ànima al cos. No fou açò el que li succeí al nostre protagonista, no. Ell ja s’ho feia com podia això de l’ànima i el cos. El que li esdevingué fou que una gota d’aquell dimoni intersectiu li enganxà el tou del dit polze i del dit índex de la mà esquerra. Era qüestió de segons que la cosa adquirira certa gravetat. En un no res la independència dels dos dits quedaria reduïda a un arc flexible. Calia actuar amb rapidesa perquè açò no ocorreguera. I actuà. Ell decidí immediatament la resolució del vital dubte que se li havia generat. I no resolgué anar a buscar qualsevol disolvent a la capseta de les andròmines rialleres –és aquella capseta on sempre guardem de tot excepte d’allò que tenim necessitat en un moment donat–. No, de la cuina estant, on s’esdevingué el succés, anà amb quatre camallades –com si fent-ho amb rapidesa s’autojustificara d’allò que s’esdevindria–, es plantà davant del moble de la sala d’estar i agafà la càmera de fotografiar. Calia immortalitzar el moment de la “desgràcia” i fer-ne partícips a tota la blogosfera. Posà els dits en arc graciós i forçà la ja impossible desunió perquè l’aparell captara a la perfecció com havia actuat el pegament. Evidentment s’hi veia com els polpissos s’estiregassaven dolorosament la pell sense poder arribar al divorci digital. Era una imatge que no podia deixar que es perdera sense que ningú més la sabera valorar. Així actua ell.
El blogaire exhibicionista no ho fa perquè vulga demostrar a ningú que ell, o ella, siga o tinga més que ningú. No ho fa per aixecar gelosia al cor dels altres. Més aïnes el contrari; ho fa perquè sent l’altruisme de compartir allò que a ell el fa sentir. Encara no ha arribat a assaborir qualsevol moment de la vida i ja li creix la necessitat de compartir-ho amb tots. Que si ha anat de viatge a aquell lloc tan meravellós i ha vist el llac, la muntanya, el turó, el castell, la flor, el rostre més peregrí o la casa més ancorada en el temps; pam! trau la càmera fotogràfica i mamprén a fer fotos com un descosit. Sempre porta la càmera darrere, mai no se sap en quin moment serà sorprés per la vida. No fóra cosa que després no poguera il·lustrar amb imatges allò que pose sobre la taula dels convidats quan la pare a la pantalla.
I si és un estat d’ànims; com va a deixar a tots aquells que viuen a l’altra banda de la pantalla sense les seves confessions. Si està enamorat, si està preocupat, si ha vist la persona que sempre ha somniat, si ha aprovat l’examen, si ha escrit un llibre o si ha plantat un arbre... tot té necessitat de ser exposat convenientment i amb les fotografies adients, encara que siguen pellucades a la xarxa, perquè el pensament quede ben complet.
Un restaurant, la presentació d’un llibre, la contarella a l’estil del show més real... tot tindrà degut testimoniatge al confessionari dels pixels. Fins i tot, si un dia no té res a dir perquè es trobe decaigut, desganat o qualsevol altre des, escriurà dient que està espés i no té res a contar.El blogaire exhibicionista és a la vegada explorador i catequista d’aquest nou món i ens vol oferir constantment els avantatges cromàtics dels seus ulls i els sentiments del seu cor.