EL BLOGAIRE OBSESSIU

EL BLOGAIRE OBSESSIU

El blogaire obsessiu és familiar del blogaire ubicu, però, si més no, s’hi diferencia en l’objectiu que persegueix. L’obsessió d’aquest blogaire no està a ocupar tots els indrets, no és prendre plaça en totes les batalles, no es tracta de clavar la seva bandera en el pujol de tots els blogs; és precisament al revés. Es tracta que tots els blogs prenguen la seva plaça. Se li fiquen dins i el posseesquen. Així és com viu la seva obsessió.
Diríem que havia tancat l’ordinador ben entrada la nit per anar a jaure perquè a s’endemà ha de matinejar i com és normal li caldrà dormir com a tots els mortals. Dic diríem perquè el nostre arquetip haurà aprofitat els desficis nocturns d’una bufeta massa plena per anar al servei, no haurà pogut estar-se’n i abans de tornar al llit –sol o en parella– haurà fet una passejadeta per algun dels blogs preferits. I, evidentment, per a poder fer-ho amb certa rapidesa se l’haurà d’haver deixat engegat. Per tant, resulta difícil dir en quin moment del dia comença a fer la ronda per les ones; perquè també ha fixat l’horari del despertador mitja hora abans del que necessita per dutxar-se, desdejunar-se i anar-se’n a treballar.
Com veiem, el nostre blogaire només té una idea al cap, fixada; millor dit, fixada a colps de pantalles, perquè al blogaire obsessiu el que en realitat li nodreix la dèria és el canvi. Potser en algun moment havia començat a fusar per la xarxa per veure si algun dels seus comentaris havia fet efecte en el destinatari i li havia contestat qualsevol cosa. Obria un blog, el llegia, li feia un comentari, el tancava; en buscava algun altre i repetia l’operació. Probablement, quan tornava a casa després del treball refeia la ronda i llegia alguna de les contestacions que li havien fet. Bé, fins a aquest punt, bastant normal. Però ell anà prenent-li gustet a l’assumpte. Li agradava veure que li respongueren les intervencions; fóra el que fóra el que li digueren. I la cosa anà a més. Acabava de fer la roda i tornava a començar-la. No s’adonava que no havia deixat temps material perquè el propietari del blog li llegira el comentari i li’l contestara. Tant li feia. La lògica havia començat a desaparéixer i ni tan sol s’ho plantejava. Si en algun moment de la neurosi li espurnejava un raget de llum i s’adonava de la manca de temps per a la resposta, fugia per l’escletxa de sembrar més comentaris a d’altres camps, així tindria més possibilitats d’interaccionar.
I ací el tenim. Davant l’aparell fent que les pantalles apareguen i desapareguen a gran velocitat. El ulls fixos al monitor han adquirit tanta destresa que quasi arriben a conformar les imatges abans que els pixels s’hagen amistançat del tot. El blog se li desplega a la pantalla, els ulls, en un ball permanent, tensionen els muscles de les òrbites i li produeixen maldecap. No importa. Cal continuar. Un moviment ocular de felí i ha detectat que hi ha un comentari nou. Li diran alguna cosa? No s’ha arribat a formular la pregunta i ja l’ha obert. Sí, era per a ell. No importa. La recompensa ha durat poc. No ha durat gens perquè ja ha tancat aquest blog i n’ha obert un altre... i un altre... i un altre... i un altre... i un altre... i un altre... i un altre... i un altre... i un altre...I solament un horrible maldecap el fa abandonar el santuari de bytes i plasma per anar a prendre una aspirina. I així i tot, encara arrossega i rosega els darrers comentaris mentre es dirigeix cap a la cuina i les pantalles continuen desplegant-se-li.