EL BLOGAIRE OCUPAT
Es va obrir un blog perquè immediatament que li’n parlaren li va veure els avantatges. És una persona que per tarannà i per formació acara diàriament molts fronts. És el que podríem dir una persona polièdrica. És porosa a les variables que l’envolten i a aquelles que els seus desficis intel·lectuals li van generant en el dia a dia. Diríem, si no el coneguérem bé, que la seva personalitat se sosté amb aquest equilibri de forces: les que li plouen de l’exterior i aquelles que broten de la seva saó.
S’obrí el blog i ple d’il·lusió i confiança en les noves tecnologies féu la primera entrada. Era una reflexió ben meditada sobre les intencions que el movien al bateig iniciàtic. Després tafanejà per la xarxa i descobrí el mecanisme de fer seguidors i de fer-se’n d’altres blogs. Esperà uns dies a veure si el cibernètic espai copsava la seva presència i podia interactuar-hi. Potser un breu “Benvingut a aquest món de les ones” fóra l’única resposta que aconseguiria els primers dies. Ell tampoc no s’allargassava massa quan en deixava algun, de comentari.
A poc a poc i a força de pega-li mossos al temps de les altres activitats que el sustenten, el blogaire ocupat aconseguí d’anar fent-se una personalitat virtual. Com que és una persona formada i amb criteri, es féu amb “una cartera de clients” suficientment significativa perquè l’assumpte li interessara més i s’hi proposara mantenir-se actualitzat en la blogosfera. Ai las! La cosa no li resulta tan senzilla. La geometria social exigeix el seu tribut i es cobra en temps. Ell ha estat fent mandàfules a les diverses variables que mantenien tibants els vèrtex de l’estructura psicosocial perquè aquesta funcionara. Però la flexibilitat del paradigma és limitada i comença a fer-li aigua per diversos llocs. Havia començat a interactuar amb una certa fluïdesa, però n’estava pagant el preu i calia posar el fre. Espaia cada vegada més les entrades que penja i també les visites a d’altres blogs. Ell voldria portar-ho al dia, però és impossible. Hi ha dèries que li són vitals i no pot estar-se’n. I no se n’està. Acaba tenint el blog com una ferramenta, o més aïnes com a oci. Açò li crea desfici perquè voldria mantenir-lo actualitzat i fer com a mínim una òrbita diària per aquells ciberespais que considera interessants. I no pot. Almenys no pot tan com voldria. És el blogaire ocupat.
Es va obrir un blog perquè immediatament que li’n parlaren li va veure els avantatges. És una persona que per tarannà i per formació acara diàriament molts fronts. És el que podríem dir una persona polièdrica. És porosa a les variables que l’envolten i a aquelles que els seus desficis intel·lectuals li van generant en el dia a dia. Diríem, si no el coneguérem bé, que la seva personalitat se sosté amb aquest equilibri de forces: les que li plouen de l’exterior i aquelles que broten de la seva saó.
S’obrí el blog i ple d’il·lusió i confiança en les noves tecnologies féu la primera entrada. Era una reflexió ben meditada sobre les intencions que el movien al bateig iniciàtic. Després tafanejà per la xarxa i descobrí el mecanisme de fer seguidors i de fer-se’n d’altres blogs. Esperà uns dies a veure si el cibernètic espai copsava la seva presència i podia interactuar-hi. Potser un breu “Benvingut a aquest món de les ones” fóra l’única resposta que aconseguiria els primers dies. Ell tampoc no s’allargassava massa quan en deixava algun, de comentari.
A poc a poc i a força de pega-li mossos al temps de les altres activitats que el sustenten, el blogaire ocupat aconseguí d’anar fent-se una personalitat virtual. Com que és una persona formada i amb criteri, es féu amb “una cartera de clients” suficientment significativa perquè l’assumpte li interessara més i s’hi proposara mantenir-se actualitzat en la blogosfera. Ai las! La cosa no li resulta tan senzilla. La geometria social exigeix el seu tribut i es cobra en temps. Ell ha estat fent mandàfules a les diverses variables que mantenien tibants els vèrtex de l’estructura psicosocial perquè aquesta funcionara. Però la flexibilitat del paradigma és limitada i comença a fer-li aigua per diversos llocs. Havia començat a interactuar amb una certa fluïdesa, però n’estava pagant el preu i calia posar el fre. Espaia cada vegada més les entrades que penja i també les visites a d’altres blogs. Ell voldria portar-ho al dia, però és impossible. Hi ha dèries que li són vitals i no pot estar-se’n. I no se n’està. Acaba tenint el blog com una ferramenta, o més aïnes com a oci. Açò li crea desfici perquè voldria mantenir-lo actualitzat i fer com a mínim una òrbita diària per aquells ciberespais que considera interessants. I no pot. Almenys no pot tan com voldria. És el blogaire ocupat.
.bmp)
.jpg)
.JPG)
.JPG)
.jpe)
14 comentaris:
Fantàstic, aquest del blogaire ocupat!
tots tenim una miqueta de cada blocaire que ens descrius
He pogut seguir la sèrie blogaire tot i que n'he estat un poc "ocupat" i no sols pel blog, que també. Felicitats, de debó, ironia i tendresa sàviament barrejades. Una pregunta viciclista, en Lacrima Coeli apareix la Cartoixa o els cartoixans de Portaceli? T'ho dic perquè de tant en tant hi passe pedalejant. Fins prompte.
Com sempre, un troba una part de si mateix en cadascun dels tipus...
Noi, t'estàs posant un límits molt alts, a veure quin altre se t'acut ara!
Senyoreta Valls, molt agraït. També per la referència que fa al blog d'Antaviana.
Jesús, això intente plasmar en cadascun d'ells; però sense oblidar mai que és un exercici literari.
Vicicle, no és la Cartoixa; em digué l'editorial que era un edifici de les comarques centrals del País. També s'assembla bastant al la Misericòrdia de València.
zel, celebre que t'agraden. Però se'm tira el temps damunt i no sé si podré fer-ne algun més.
Gràcies a tots per haver-me fet sentir que exhibir-me un poc pagava la pena.
Ostres em sembla que m'identifico una mica amb aquest paradigma del blocaire ocupat...si més no en gran part...es podria fer-ne un llibre de la sèrie aquesta de blocaires...
És qüestió de prioritats. Sap greu no arribar a tot arreu però, com bé dius, és impossible fer-ho.
Qui ho va dir que això del blog no donava feina? ;-D
I jo, per què no t'he enllaçat abans si m'agrada aquest espai?? si encara no ho has escrit, fes un post sobre el blogaire despistat...ara em poso al dia del teu peculiar catàleg, a veure on encaixo :)
veig per la resposta que sembles un blogaire ocupat "Però se'm tira el temps damunt i no sé si podré fer-ne algun més." ;) res, és broma. Pota negra, no cal dir. Salut i Terra :)
Gràcies Elvira, quasi tots tenim un poquet de quasi tots.
Sí que en dóna Mc, sí; però sarna a gust no pica.
Vida, benvinguda a ca Uendos.
Clídice sí, tinc els obrers a casa i ho tinc fet un desastre. Gràcies pel comentari.
Encara no havia tingut temps de dir-ho: m'està encantant esta série d'etiquetes blogaires!
Quan vaig obrir el blog un amic que en tenia un em va dir que calia cuidar-lo com un nadó...i no es va equivocar. Vol el seu temps, però a vegades si passem d'ell no passa res !
N'hi ha un munt de blocaires ocupats...
Benvinguda Comtessa.
Assenyades paraules, Joana.
Sí, Carme, moltíssims.
Gràcies a totes tres per passar.
Publica un comentari a l'entrada