EL BLOGAIRE TÍMID

EL BLOGAIRE TÍMID

Ja fa vora un any que té un blog. T’aniria molt bé. Jo que tu me’n faria un. És molt senzill i a tu t’aniria molt bé. Joan Joan és un individu amb molt poques habilitats socials. És per això que a força d’espentar-lo molt, moltíssim, acabà per obrir-se’l. Bé, li tiraren una maneta al principi perquè no sabia com començar-lo. Mira, digues-me quin animal t’agrada més i farem una entrada amb les característiques i una fotografia atractiva. Així no hauràs de dir res sobre tu. I triaren un tigre. Ho va dir perquè era un animal solitari com ell. Alhora de firmar el blog, es decidí també per dir-se Tigre.
Des de llavors, Tigre, que ja s’ha fet a navegar per les turbulentes aigües de la xarxa, entra tots els dies a tafanejar pels dels altres. De tant en tant publica algun altre post, majoritàriament sobre animals, que és menys compromès, però el seu repte, allò que en realitat voldria superar, és passar als blogs dels altres.A poc a poc ha anat fent-se amb una llista de seguidors per anar visitant-los. Tanmateix, no és capaç de vèncer aquella por que l’atenalla. Agafa el ratolí i obre una adreça. El primer que fa és mirar si la línia de davall marca l’existència d’algun comentari. Necessita veure què diuen els altres sobre el que hi ha publicat. Si hi ha intervencions, no les obre encara. Sent com una fiblada estranya li fueteja la medul·la de dalt a baix. Té la sensació que li suen les dents i li ve salivera a la boca. Llig detingudament el post. Però la seva ment ja ha començat a fer provatures. Li diré que és molt interessant el que ha escrit. No, això no, que sembla que és posar-ho per quedar bé. I si jo li escric que és encertat el que ha dit i als dels comentaris no els ha agradat? Jo quedaria com un simple. No, és millor que continue llegint i en traga una opinió madura. Però és que d’aquest tema no en sé massa, com vaig a poder opinar-hi amb dignitat? Crec que el deixaré córrer i n’obriré un altre. Espera, què faig? Anava a tancar-lo sense acabar-lo de llegir ni obrir els comentaris. Com que aquesta nova decisió se li superposa a l’anterior, l’acaba de llegir en diagonal, fa amb el cap com si l’haguera entès del tot i l’haguera assimilitat dintre del paradigma de cultura que ell té, i en un acte d’heroisme obre els comentaris. Ho havia fet inconscientment sense respirar i s’adona que acaba de d’expulsar tot l’aire que retenia als pulmons. Allò li provoca una lleu baixada de tensió que fa que les lletres li ballen una mica mentre llig els missatges. Es nota incapaç d’entendre’ls bé, però li fa la impressió que quasi tots estan en desacord amb el que diu el post. I ell que anava a dir-li que estava molt bé. Encara se sent més marejat. Fixa la vista a la pantalla i veu que el cap comença a rodar-li. Trau forces d’on ja no li’n quedaven i amb el ratolí fa desaparéixer l’enemic. Gira el cap i respira a fons. A poc a poc va refent-se. Es nota les mans suades i s’aixeca a rentar-se-les; ja posats es renta la cara també. Es mira a l’espill i es compadeix, després s’empipa, i al final s’omple de decisió. Serrant dents i llavis torna a seure davant l’ordinador. Amb un esforç suprem obre de bell nou el mateix blog. Colpeja les tecles amb ràbia, com si així anara carregant-se de raó. Jo també li diré que no m’agrada el que he llegit i que no hi estic d’acord. A mesura que se li va concedint el passaport d’entrada va rebaixant el retret. Bé, li diré que no ho acabe de veure clar del tot. Sí, li diré això i així veurà que sóc una persona amb criteri. I torna a llegir els comentaris que estan diametralment en contra. I vol reaccionar i oposar-se de bell nou. I la contradicció el paralitza. Torna a suar, mans, dents, aixelles. I si li ho dic amb un anònim? No, ja no és capaç de decidir-hi res. El sistema nerviós autònom li ha pres la plaça al central. Sua i es mareja. Ho veu tot negre. El temps li ve just per tancar la pantalla mentre es retrau la malaltissa timidesa.