VI
el nostre és un amor culpable.
sobtadament ens va prendre a tots dos.
el nostre és un amor culpable.
el capaltard s'estenia llarguíssim
damunt la mar, damunt les quatre teles.
ens hem tornat a besar altre cop.
les teues dents, les dents de sacrilegi.
recorde els mots, recorde com vas dir-los,
amb veu cremant, socarrada a les vores:
el nostre amor és un amor culpable.
hem rodolat, altre cop, sobre el llit.
.bmp)
.jpg)
.JPG)
.JPG)
.jpe)
4 comentaris:
"Un amor culpable", que poc m'agrada ajuntar aquestes dues paraules...
Crec que per més anys que vagi complint (que ja en són uns quants) mai no arribaré a entendre això de considerar els amors culpables... però en fi tot són sensacions que transmet el poema...
"Un amor culpable", que poc m'agrada ajuntar aquestes dues paraules... però en fi tot són sensacions que transmet el poema...
el món ha girat sempre entorn dels "amor culpables", dels altres no se'n sol cantar ni gall ni gallina :)
Carme, Clídice, l'amor té moltes maneres de mossegar, i cadascú el canta com pot.
Una abraçada
Salut i Terra
Publica un comentari a l'entrada