dilluns, de novembre 09, 2009

JO, MATRIUSCA


Llegia amb tanta avidesa que l'aigua li tastà els llavis abans de travessar l'ona. Nadà fins a la pàgina següent per buscar la platja, però anà a parar a un despatx de detectiu gras i de secretària rossa amb pit generós. Relliscà pel llom de lletres daurades i entrà en una sala on en Bogart s'inflava a besar flaques. Es tragué l'abric i es veié seduint l'amant de sa mare. Lolita obrí un dels llibres amagats i oí que algú escridassava: Isidore... Isidore. I el senyor Ducasse no responia. Sóc el Comte de Lautréamont. I tots els surrealistes es deixaren créixer les ungles durant quinze dies. Però els gavatxos no pogueren prendre Girona, massa mosques. I a Felip V li baixava eternament la sang al cap. I t'engronsaves pel cantell de les pàgines per tornar al silló. Llegia amb tanta avidesa que l'aigua li tastà els llavis...

7 comentaris:

Clidice ha dit...

genial! :)

Helena Bonals ha dit...

És com un joc de nines russes, que quan s'acaba de buidar torna a començar, una idea n'inclou una altra dins seu. I encara que no s'entén del tot sona molt bé.

Joana ha dit...

M'encanta la comparació de la lectura amb la natació a la mar cercant la pltaja i la visita al món de les històries que van passant d'una a l'altra sense cap mena de connecció lògica que trenca tot tipus de relisme lineal per a passar d'un episodi a un altre com qui juga amb la narració per a fer-la esdevenir una succesió tan surrealista com deixar creixer les ungles quinze dies. I per a rematar, l'estructura cíclica que tanca el relat de la mateixa manera que el comença, portant a un extrem total l'exageració de la lectura apassionada.
Bé, ja no sé per on surtir, però reconec que he passat una estona superagradable, m'he rist fins i tot del surrealisme de la meua interpretació.
No li dones molta importància, és un joc divertit.
Bona nit!

Francesc Mompó ha dit...

Clídice, ets molt amable.
Helena, tots tenim un joc de matriusques, millor encara, som un joc de matriusques que sempre trbem una cosa nova dintre nostre. Cal buscar-hi.
Joana, m'alegre que t'haja agradat, aquestes matriusques han anat despullant un poc el jo literari d'un mos del pòsit de lectures que coneix i les ha exposades sense més orde que el d'aparició a la memòria. I ixen de forma cíclica perquè així sol ocórrer en la realitat.
Una abraçada
Salut i Terra

Rafel ha dit...

Un joc de nines russes sense inici ni final, que no vol dir sense cap ni peus.
Això sí deixa el quadre com està que ja està bé.

Francesc Mompó ha dit...

Tens raó, Rafel, estava més inspirat fent-lo que explicant-lo. Gràcies per passar per uendos.

Carme ha dit...

Nedant i saltant de nina en nina... fantàstic!