divendres, de novembre 06, 2009

EL TREN


Faig furts al temps
i bescanvie el cercle pel casc
i m'acoble al seient de la sella
i cavalque en un temps impossible.
Conqueresc l'espai pretèrit
en un paral·lelisme d'acer i d'afany.
Cavalls de llautó
en somnis de sageta,
deler i deliris de l'infant
en l'ull viatger de l'home.

6 comentaris:

Carme ha dit...

M'agrada, tot té com dues cares en aquest poema.

Helena Bonals ha dit...

El paral.lelisme seria en l'anar contracorrent, contra el temps, tan ràpid com ho fan els "cavalls de llautó". L'home viatja amb l'ull, quan no disposa de res més, amb la memòria.

Trini ha dit...

Enllaçaria el teu poema, amb la darrera entrada de ca la Carme.

Francesc Mompó ha dit...

Sí, està ple de paral·lelismes com les vies del tren ens estan indicant subconscientment, i com també diu Helena a l'home només li està permès viatjar amb l'ull, ull enfora i ull endins per poder contactar amb aquell xiquet que atresora entre cotó-en-pèl (o fluix) dintre seu.
Una abraçada a les dues i gràcies per venir per casa meva.

Francesc Mompó ha dit...

Hola Trini, benvinguda i per descomptat que pots fer-lo volar.
Una abraçada
Salut i Terra

Joana ha dit...

El temps passat, sobretot el de la infantesa sempre el guardarem al nostre sarronet de la memòria i ens acompanyarà amb "l'ull viatger" allà on anem.
Cavalcar en un temps impossible és una magnifica paradoxa, si bé no podem tornar al bressol de la infantesa, si que ho fem retenint en "somnis de sageta" la nostra "col·lecció de petits moments"
Un poema magnífic, on la melangia es converteix en un viatge pel temps on els cavalls de llautó ens fan reviure els delers i impossibles ja viscuts imaginant-los des del present.

Una gran abrçada.