dimarts, de novembre 03, 2009

HALLOWEEN O LA NIT DELS MORTS

Com deia en els posts anteriors, la setmaneta va donar per a molt. Dissabte, després d’anar a la manifestació contra Camps i la corrupció del Partit Popular al País Valencià, d’anar després al lliurament dels Premis Octubre, encara se’m va allargassar per fer-me una copa i per poder veure el trist espectacle d’una moda d’importació americana, com els Mc Donald’s o el fast food, que omplia la ciutat. I dic bé que omplia, perquè l’omplia de gent disfressada i de deixalles i destrosses de testos i mobiliari públic. Milers de joves, joveníssims –12, 13 o 14 anys en molts casos– omplien la mateixa plaça de la Verge que unes quantes hores abans havia estat presa pels manifestants.
Tots aquests combregants del Halloween s’havien disfressat de manera tan original que semblaven clònics. La immensa majoria d’ells anaven de vampirs xucladors de sang i de bruixes elles.
Bé, deixant de banda l’estil de la disfressa, qui per originalitat traspassen les arrels –fent una dolentíssima relectura d’Ausias March– em vingué al cap com celebràvem els valencians de la meva zona la nit dels morts quan érem xicotets. Ens ajuntàvem en colletes d’amics i buidàvem els melons d’alger per fer-ne fanalets. Els decoràvem amb motius nocturns –estrelles, llunes, escales que pujaven al cel, muntanyes fosques...– tot a punta de navalla i amb la destresa que ens podia permetre la corfa del meló i els vuit o deu anyets que teníem. Després, evidentment els havíem tret primer la polpa, els enganxàvem amb uns cordells i els penjàvem d’una canya amb un ciri encés a l’interior. I tots, en processó com una santa companya, anàvem per uns carrerons sense massa llum cantant melodies adhoc, com aquella que deia:

El sereno té un gos negre
que li diuen Capità,
s’ha ficat dins de la cuina
i s’ha menjat tot el sopar.

Tornada:
Sereno, sereno
dis-me quina hora és
la una, les dos,
van a tocar les tres

I allà que anàvem tota la colla de xiquets del raval pels carrerons més foscos per fer-nos els valents. Ai las! Sic transit gloria mundi.

1 comentari:

Carme ha dit...

Quina diferència! Hi ha coses que tenen encant i d'altres que no en tindran mai.