dissabte, d’agost 28, 2010

EL BLOGAIRE DESPISTAT


EL BLOGAIRE DESPISTAT

Quanta il·lusió ha dipositat el nostre blogaire en les ones. Hom diria que rellisca sobre elles i fa salts acrobàtics per les crestes dels bytes. Se’l veu tan feliç navegant per les aigües d’aquells blogs poètics, que va passant dels uns als altres com si conformaren un arxipèlag de descobriments. En aquest és un haiku que li mou el cervell –el real, el de les sinapsis amb dendrites i axons i neurolèptics i tota la relació tensional entre la bioquímica i els corrents elèctrics, sodi i potasi– i li fa redescobrir de bell nou una finestra al món; o ara és un llarguíssim poema que li evoca temps pretèrits d’enamoraments jovenívols; o la freda serenor d’un sonet cantant la maduresa. En tots i cadascun d’ells deixa la tarja de visita i el complit agraïment pel regal que li han oferit. O puja als cims de les altes muntanyes de la reflexió per veure millor –amb perspectiva, es diu a si mateix– les prades de la cultura i els rius de la política. També allí plantarà la bandera de la solidaritat o el silenci del desacord. I de la pintura? Ah, la pintura; també és un enamorat de l’espai, el color i la línia. La línia? No, això no ho té tan clar. No sap ben bé si la línia ha de separar els espais, o ha de ser el maridatge dels colors qui ha de conquerir les àrees. Aquest dubte li fa obrir preguntes i les hi va sembrant.
Cada blogaire despistat té el seu ventall d’interessos, i de tots ells rep els seu refrescant correntet. Ell ha begut d’escorrenties de serratella, de fonts amagades entre esbarzers i carrasques, de deus muntanyenques, d’ullals de barrancs o de domesticades fontanes de ciutat. Ha begut i ha estat agraït. Ha deixat gravat a l’escorça de l’aigua el cor enamorat del seu comentari. Ha somrigut satisfet i ha marxat.
Després, la quotidianeïtat ha fet d’ell, com de quasi tots, un individu més que engreixa tot tipus d’estadístiques: d’aturats, dels que estan a favor o en contra de les corregudes –de bous, evidentment-, dels que treballen, dels que els agrada les vacances de platja o de muntanya... és a dir un Joan Joan com la resta.
Però quan torna a casa alliberat d’anonimat i es capbussa per les fresques aigües de la xarxa és com si de nou haguera de prendre les aigües del Jordà. Es deixa anar com serpent aquàtica i s’acomoda a les esses que li ofereixen els diversos blogs per on nada. Si entra per l’alcavó de la poesia, vol recordar que hi havia un de haikus que li feia molt de goig; fins i tot recorda que en un d’ells va deixar un comentari i li agradaria saber si li han contestat alguna cosa, però no recorda quin blog era. Busca i rebusca i l’atzar el porta per pastures noves i s’hi posa a péixer. Canteret nou, aigua fresca. Oblida l’anterior i agafa per l’èter el mite de l’etern retorn. Sap, suposa que hi ha llocs on li han deixat comentaris; tanmateix, no és capaç de recordar-los i seran engolits per la voraç velocitat amb què desapareixen les entrades.El nostre blogaire despistat sempre sentirà el neguit de tenir converses impossibles soterrades sota les ones.

7 comentaris:

onatge ha dit...

Parles del blogaire... Però en realitat estàs parlant de les mentalitats humanes, o no... La blogosfera no és res més que un petit mirall del que passa a la vida de cada dia, a la cafeteria on anem, al lloc de treball, als veïns..., a casa, a la família. Això sí, tens una capacitat d'observació que ratlla la perillositat... gairebé es pot dir que despulles al blogaire per veure realment que hi ha a dins, si és que hi ha alguna cosa... M'agrada mister Freud...
Un dia hauries d'escriure sobre el que pensa el blogaire, com ho escriu, com és llegit i com ho dexifra el lector... Entre un punt i l'altre hi ha tot un pont, un mar mor un de viu i un horitzó amplíssim

Salut camarada.
onatge

Unknown ha dit...

:) Fantàstic!
Però el blogaire despistat, a vegades arrela i n'és molt fidel si troba el lloc que l'omple. Fins i tot, quan enllaça, pot arribar a transformar-se en blogaire obssessiu. :) Feliç dissabte.

Roser Caño Valls ha dit...

Quin comentari volia deixar, jo ara? Ai, crec que avui estic despistada ;)

McAbeu ha dit...

Molt ben explicat... també. :-)
Potser no sóc tan despistat per oblidar on deixo els comentaris però de vegades si que no penso en mirar les respostes a coses que he dit pels blogs. I si quan ho faig ja ha passat massa temps, moltes vegades em queda aquesta sensació de "converses impossibles soterrades sota les ones"

Carme Rosanas ha dit...

Uf! Jo ja pensava que era força despistada, ara ja veig que m'has posat nom i cognom. Blocaire despistada.

Tot i que anava a dir-te com diu Vida que fins i tot els més despistats (o més despistades)arrelem en alguns llocs.

Bon cap de setmana, Francesc i perdona però... no sé si me'n recordaré de tornar a buscar la teva resposta, però em quedo tranquil·la ja que sé que sempre serà encantadora. :) Una abraçada.

Francesc Mompó ha dit...

Onatge, m'ha donat el puntet la teva proposta; no dic jo que no.
Vida, gràcies per vindre.
Senyoreta Valls, ja anirem fent-li memòria, hehhehe
Mc, molt amable.
Carme, a tu caldria personalitzar-te el teu: EL BLOGAIRE AMB BONHOMIA (o es diu BONDONIA?).
Gràcies a tots per venir.
Salut i Terra

Elfreelang ha dit...

No el veig gaire despistat la veritat en tot cas el veig molt blocaire...m'agrada aquesta sèrie blocaire...