EL BLOGAIRE DESPISTAT

EL BLOGAIRE DESPISTAT

Quanta il·lusió ha dipositat el nostre blogaire en les ones. Hom diria que rellisca sobre elles i fa salts acrobàtics per les crestes dels bytes. Se’l veu tan feliç navegant per les aigües d’aquells blogs poètics, que va passant dels uns als altres com si conformaren un arxipèlag de descobriments. En aquest és un haiku que li mou el cervell –el real, el de les sinapsis amb dendrites i axons i neurolèptics i tota la relació tensional entre la bioquímica i els corrents elèctrics, sodi i potasi– i li fa redescobrir de bell nou una finestra al món; o ara és un llarguíssim poema que li evoca temps pretèrits d’enamoraments jovenívols; o la freda serenor d’un sonet cantant la maduresa. En tots i cadascun d’ells deixa la tarja de visita i el complit agraïment pel regal que li han oferit. O puja als cims de les altes muntanyes de la reflexió per veure millor –amb perspectiva, es diu a si mateix– les prades de la cultura i els rius de la política. També allí plantarà la bandera de la solidaritat o el silenci del desacord. I de la pintura? Ah, la pintura; també és un enamorat de l’espai, el color i la línia. La línia? No, això no ho té tan clar. No sap ben bé si la línia ha de separar els espais, o ha de ser el maridatge dels colors qui ha de conquerir les àrees. Aquest dubte li fa obrir preguntes i les hi va sembrant.
Cada blogaire despistat té el seu ventall d’interessos, i de tots ells rep els seu refrescant correntet. Ell ha begut d’escorrenties de serratella, de fonts amagades entre esbarzers i carrasques, de deus muntanyenques, d’ullals de barrancs o de domesticades fontanes de ciutat. Ha begut i ha estat agraït. Ha deixat gravat a l’escorça de l’aigua el cor enamorat del seu comentari. Ha somrigut satisfet i ha marxat.
Després, la quotidianeïtat ha fet d’ell, com de quasi tots, un individu més que engreixa tot tipus d’estadístiques: d’aturats, dels que estan a favor o en contra de les corregudes –de bous, evidentment-, dels que treballen, dels que els agrada les vacances de platja o de muntanya... és a dir un Joan Joan com la resta.
Però quan torna a casa alliberat d’anonimat i es capbussa per les fresques aigües de la xarxa és com si de nou haguera de prendre les aigües del Jordà. Es deixa anar com serpent aquàtica i s’acomoda a les esses que li ofereixen els diversos blogs per on nada. Si entra per l’alcavó de la poesia, vol recordar que hi havia un de haikus que li feia molt de goig; fins i tot recorda que en un d’ells va deixar un comentari i li agradaria saber si li han contestat alguna cosa, però no recorda quin blog era. Busca i rebusca i l’atzar el porta per pastures noves i s’hi posa a péixer. Canteret nou, aigua fresca. Oblida l’anterior i agafa per l’èter el mite de l’etern retorn. Sap, suposa que hi ha llocs on li han deixat comentaris; tanmateix, no és capaç de recordar-los i seran engolits per la voraç velocitat amb què desapareixen les entrades.El nostre blogaire despistat sempre sentirà el neguit de tenir converses impossibles soterrades sota les ones.