dijous, d’agost 19, 2010

EL BLOGAIRE PILOTA


De com detectar el blogaire pilota i no donar-li més importància que la que té.

Engega l’ordinador i rebusca en la barra lateral. Somriu. Ha fet les troballes esperades. Allà han aparegut les entrades desitjades. Fins i tot en l’elecció de les fotografies o estampes que han triat per a il·lustrar-lo han encertat. Dubta uns segons. Si poguérem veure-li l’interior de la boca diríem que estem davant d’un dels gossos de Pavlov. La secreció salival és evident. Tots els porus del seu cos fan festa grossa. Pica un dels seus déus menors amb actitud de deixeble. Mentre se li estén la pàgina a la pantalla, en una alquímia impossible on s’apresona el pas del temps, encara rescata de la memòria immediata la sibil·lítica imatge que li desxifrarà l’oracle. Té els dits en tensió, com si foren corredors de velocitat i estigueren, genoll a terra, esperant el tret de sortida. Del cresol on pasta la màgia de fer que el temps deixe de ser temps, trau algun dels comentaris que li ha fet darrerament a aquest tòtem sagrat i paladeja les respostes d’agraïment, com si foren colps d’espasa amb què el nomenen cavaller, amb què la deïtat s’ha dignat a gratificar-lo. Ben mirat, no són més que uns colpets a l’esquena, com els que hom fa al gos per recompensar-li la seva fidelitat. Però amb això ja es té per ben pagat; per molt pagat.
Màgicament es desplega per la pantalla una diàspora de lletres que conformen amb rapidesa el miracle de la revelació. I llig. I es passa goludament primer, i amb devoció conventual després, tots i cadascun dels sintagmes que se li ofereixen. I va afirmant des de la solitud del seu estatus de deixeble –no, de deixeble, no; que això significaria que podia anar aprenent–, d’acòlit, d’escolà –això sí, que un monessello manté el respecte i l’obediència deguda–. I els dits ja no poden més. I els dits escolten el tret que els valida la cursa. I els dits, sense titubejar, ja que sempre ho fan igual, es llancen sobre la primera tecla de l’última línia, la de davall, la primera que té una lletra a mà dreta, i la prem. Immediatament fa un salt i es llança sobre l’apòstrof: M’ agrada molt el que dius...
Moltes vegades no ha captat ben bé el sentit de l’oracle, però s’exculpa pensant que les profecies han necessitat temps i savis per a desxifrar-les.
Acaba. Remira el laudatori que ha escrit. S’angoixa perquè havia estat a punt d’enviar-lo i no s’havia adonat que tenia una falta d’ortografia. Corregeix la relliscada. Inspira profundament assaborint el deure acomplit i prem el missatger dels déus sabedor que Hermes farà volar les alades sandàlies.
Es regala un altre segon de complaença i es llança a fer els compliments a la segona divinitat del seva ara particular.
Després passarà part del temps que dispon a esperar que l’Olimp li regracie la devoció.

14 comentaris:

McAbeu ha dit...

Ara no sé si dir-te o no dir-te que m'ha agradat molt... ;-DD

Francesc Mompó ha dit...

heheh, Mc, això és el que m'ha dit Mercè quan l'ha llegit, que m'estava tirant pedres damunt. Bé, no deixa de ser una joguina literària assumint el repte que alguns m'havien fet de fer-hi una entrada sobre aquest referent.
Gràcies per haver trencat el gel. Jo sí que continuaré entrant a jugar al teu blog.
Salut i Terra

McAbeu ha dit...

Així ho espero :-))
Jo també continuaré passant per aquí i et continuaré dient que m'agrada el que escrius... quant m'agradi. ;-D
I aquest text, com el de l'altre dia, m'agraden i els trobo molt ben escrits. Són un excel·lent exercici literari que potser podries continuar per fer-ne una sèrie (tipus el Monstruari Fantàstic d'en Perucho) però això no vol dir que m'hi senti retratat. :-))

Roser Caño Valls ha dit...

No tinc paraules, perquè sinó semblaré la blogaire pilota :D Per cert, ben triada la fotografia per tal d'il·lustrar el text. Si segueixes així els lectors demanarem més posts d'aquesta índole, senyor Valls!

Elfreelang ha dit...

;-)))) mira que anava a dir-te m'ha agradat molt el que escrius....ja ja No, ara de debò: un escrit que m'ha agradat encara més que el del blocaire pestilent has descrit el blocaire pilota amb els atributs del jugador, del jugador patològic , aquella frisança, aquell desfici abans de fer el fet... i el blocaire pesat? ( és clar que també pot ser pestilent o pilota alhora...tens més descripcions a fer....)

Nat ha dit...

jajaja, ara ens has deixa't tallats, qualsevol escriu m'ha agrada a un blog!!!
Jo per sort o per desgràcia, mai he sabut fer la pilota ni a la feina ni enlloc, si una cosa m'agrada la segueixo i sinó adeu i bon vent.
Però el teu blog el seguiré jeje

Vicicle ha dit...

M'agrada molt i molt. Sóc un blogaire pilota. Em té igual. Dit açò, me'n encanta t'hagis fet endavant i agafes el guant que et vaig llançar en un moment de pura diversió. Tot un honor. I ara que no ens sent ningú… què em dius del blogaire omnímode?

zel ha dit...

Home entre aquest apunt i l'anterior, de moment no sé si hi sóc...sovint faig entrades silencioses...però també dic quan m'agrada molt, ara m'has fet entrar en un bucle d'autoexaminació 8no existeix la paraula, em penso...jejejeje

petonassos!

Lola ha dit...

Molt a pesar d'esdevenir el pilota que tan bé has descrit, Genial!!!, Francesc, Genial!!!.

Francesc Mompó ha dit...

Senyoreta Valls, Elvira, Natàlia, Zel, Lola, m'alegra veure que us diverteixen el blogaires tipificats.
Vicicle, ja veus, vaig arreplegar el guant i m'hi vaig llançar. El blogaire omnímode? me'l pensaré.

Carme Rosanas ha dit...

Je, je, je Francesc... continuaré venint a llegir-te... ara ja no sé si diré res o no. De moment (pilota o no) et diré que fa dies que puc entrar poc als blogs i que us trobo a faltar, i a tu també.

Francesc Mompó ha dit...

Carme, saps que és ta casa. El pròxim blogaire que faré serà el blogaire ubicu.
Salut i Terra

onatge ha dit...

Camarada Mompó confesso que he entrat tres vegades al teu blog - que CONSTI que no ho he fet per fer la pilota...-. Me llegit la redacció que no sé si dir impecable. No sóc gens donat a fer la pilota, de tota manera escric com parlo i parlo com... Però donat que el mitja de la informàtica quan escrivim i diem les coses no se’ns veu la cara, es perd l’expressió, de vegades segons què es diu pot ser molt interpretable... A la vida real, la de cada dia –també hi compto la del blog- no m’agraden els somriures falsos ni de cartró, ni m’agrada que m’ensabonin... Però repeteixo, de vegades un comentari sense veure els ulls de qui t’ho diu, el somriure per sota el nas, el silenci, la respiració..., la ironia sana..., pot portar a pensar en un to diferent del que ha estat escrit...

Salut camarada Mompó.
onatge

Francesc Mompó ha dit...

Onatge, sempre ets benvingut. Gràcies per llegir-me.
Salut i Terra