EL BLOGAIRE PILOTA

De com detectar el blogaire pilota i no donar-li més importància que la que té.

Engega l’ordinador i rebusca en la barra lateral. Somriu. Ha fet les troballes esperades. Allà han aparegut les entrades desitjades. Fins i tot en l’elecció de les fotografies o estampes que han triat per a il·lustrar-lo han encertat. Dubta uns segons. Si poguérem veure-li l’interior de la boca diríem que estem davant d’un dels gossos de Pavlov. La secreció salival és evident. Tots els porus del seu cos fan festa grossa. Pica un dels seus déus menors amb actitud de deixeble. Mentre se li estén la pàgina a la pantalla, en una alquímia impossible on s’apresona el pas del temps, encara rescata de la memòria immediata la sibil·lítica imatge que li desxifrarà l’oracle. Té els dits en tensió, com si foren corredors de velocitat i estigueren, genoll a terra, esperant el tret de sortida. Del cresol on pasta la màgia de fer que el temps deixe de ser temps, trau algun dels comentaris que li ha fet darrerament a aquest tòtem sagrat i paladeja les respostes d’agraïment, com si foren colps d’espasa amb què el nomenen cavaller, amb què la deïtat s’ha dignat a gratificar-lo. Ben mirat, no són més que uns colpets a l’esquena, com els que hom fa al gos per recompensar-li la seva fidelitat. Però amb això ja es té per ben pagat; per molt pagat.
Màgicament es desplega per la pantalla una diàspora de lletres que conformen amb rapidesa el miracle de la revelació. I llig. I es passa goludament primer, i amb devoció conventual després, tots i cadascun dels sintagmes que se li ofereixen. I va afirmant des de la solitud del seu estatus de deixeble –no, de deixeble, no; que això significaria que podia anar aprenent–, d’acòlit, d’escolà –això sí, que un monessello manté el respecte i l’obediència deguda–. I els dits ja no poden més. I els dits escolten el tret que els valida la cursa. I els dits, sense titubejar, ja que sempre ho fan igual, es llancen sobre la primera tecla de l’última línia, la de davall, la primera que té una lletra a mà dreta, i la prem. Immediatament fa un salt i es llança sobre l’apòstrof: M’ agrada molt el que dius...
Moltes vegades no ha captat ben bé el sentit de l’oracle, però s’exculpa pensant que les profecies han necessitat temps i savis per a desxifrar-les.
Acaba. Remira el laudatori que ha escrit. S’angoixa perquè havia estat a punt d’enviar-lo i no s’havia adonat que tenia una falta d’ortografia. Corregeix la relliscada. Inspira profundament assaborint el deure acomplit i prem el missatger dels déus sabedor que Hermes farà volar les alades sandàlies.
Es regala un altre segon de complaença i es llança a fer els compliments a la segona divinitat del seva ara particular.
Després passarà part del temps que dispon a esperar que l’Olimp li regracie la devoció.