Hi va, hi! Amb aquesta interjecció impròpia els valencians expressem un estat de sorpresa gran. Quan davant d’una situació que no cal ni parar-se a examinar perquè l’animalada que acabem de veure, d’oir o de llegir supera qualsevol raonament lògic i salta del món de l’anàlisi al dels sentiments sobtats, ens surt expel·lida –valga la redundància– quasi com una necessitat fisiològica: com un esternut, un colp de tos o qualsevol altra convulsió que el cos tinga necessitat d’exhultar.
Si us ve de gust continuar llegint feu clic.
5 comentaris:
No la coneixia aquesta!
I em sembla força útil pels temps que corren. En sentim tants de disbarats i despropòsits, que la podríem dir un munt de cops cada dia.
Bon dia Francesc!
M'ha agradat el teu article ( blogaire pilota), no coneixia aquesta expressió i això que el meu pare es nascut a València!! però clar va venir de petit a Barcelona i es va perdre cosetes...
:)
La desconeixia per complet, ara, però, la utilitzaré quan isca Camps fent "sermons".
el mal és que em temo que la deveu estar fent servir tothora no? a vore si la gastareu!
Carme, així és Carme, així és.
Natàlia, és una expressió més, però cal servar el tresor del llenguatge. És l'única cosa que podem compartir i que és ben nostre.
Carles, doncs no pararàs d'amollar-la. Tenim un país de venedors de fum.
Clídice, no ho saps tu bé, però aquests com qui sent ploure; els la refanflimfa tot, cavall i picador. Ara, que serà perquè ens ho meresquem
Publica un comentari a l'entrada