Els premis i la política

Són un bon grapat els ajuntaments que convoquen premis sota el seu auspici –o no, perquè moltes vegades són empreses privades que utilitzen aquest format per a fer-se màrqueting–. Siga com siga, és una forma d’ajudar la cultura, els escriptors i els artistes; a més a més, en la mesura en què aquests premis van arrossegant prestigi, el nom dels pobles que els convoca corre una sort paral·lela.

La democràcia va donant alternança en els partits que governen les localitats i molts d’ells, amb bon criteri, els mantenen i, fins i tot, augmenten dotacions i prestigien socialment el guardó.
Per què aquesta introducció, que per òbvia hauria de ser innecessària? Doncs, perquè he assistit a un acte de lliurament de premis que ha estat vergonyós, tot i que és un premi prestigiós i prestigiat.

Aquest ajuntament porta ja dos anys lliurant el guardó literari i organitzant la cerimònia de tal forma que els autors premiats, poetes i escriptors, no puguen fer cap discurs d’agraïment. Per què? Segurament perquè ningú diga cap cosa que aquest partit considere una impertinència política. Que què poden considerar una impertinència? Doncs que parlen de la llengua catalana i de la cultura dels Països Catalans.

Bé, no content l’alcalde amb això, es va permetre el luxe de convertir-se en crític d’art quan va menysprear barroerament els artistes guardonats en escultura els últims anys dient que les obres les tenien per l’ajuntament mig embalades, i que allò ni era art ni era res.
Menyspreava així els artistes premiats, els jurats que decidiren els guanyadors, el saber fer del poble que representa i el prestigi d’aquests premis.

Com el poble es pot permetre el luxe de mantenir al cap de la corporació un element tan impresentable? Encara tingué el desvergonyiment d’incloure en el seu discurs la conveniència de separar la cultura de la política, quan ell mateix l’estava utilitzant sense cap mirament.

Ps. Encara em vaig assabentar després que havien indicat al grup musical que clouria l’acte que en les lletres de les cançons no feriren sensibilitats. La ferida sensible que podien fer era dir en una estrofa “el meu País Valencià”.

Doncs això, felicitats senyor batle pel seu tarannà democràtic. Continuem sent un país d’espardenya que ens posem sabatetes de xarol els diumenges.