Hola sóc Caterina, la del vestit de llunes grogues i taronges. Sí, ja sé que faig semblant de ser la dolenta, però és que sóc l'única que pense una miqueta de les tres. Laura té un caràcter fort i és de reaccions primàries, però és incapaç de fer-li mal a ningú. Pilar? Ja la veieu, és un tros de pa; massa beneïda i tot. A mi em pertocava de fer alguna cosa. I ho vaig pensar, no cregueu. Quan vaig veure que la xiqueta desapareguda pensava abandonar-nos per d'altres nines més modernes, vaig pensar a fer alguna cosa, sí. Tanmateix no vaig ser jo qui la va fer desaparéixer. Si és que ha desaparegut del tot, perquè vosaltres penseu que ens esteu veient a les tres, però...
dissabte, de setembre 19, 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Òstres! Ja tinc ganes de saber com acabarà. Hauré d'esperar el pròxim post ja que no vols contar-m'ho.
Però tinc por de mirar massa la foto que jo mateixa vaig fer. Glup!
odis, amors, rancúnies tot en unes mirades de papier maché :)
Ja veurem per on s'enfila açò.
uffff...aquestes tres no son de fiar. cap!!!
jo tindria cura.
Desconfiada, fa cara de desconfiada i això no se sap mai compot acabar, aquest però... del final em fa venir esgarrifances.
Publica un comentari a l'entrada