La rebel·lió dels caganers

Sempre d'amagat, sempre d'amagat! Millor darrere d'aquell rocam, mira, veus, fa bonic i no destorba l'estètica dels àngels. Aquell tronc pelat, mou-lo un poc a la dreta de l'estable i el col·loques darrere, que es veja només des de l'esquerra. Posa'l al costat del ramat, així fa més natural. Vols dir que no és massa agosarat plantar-lo damunt del turó? Home, no el poses darrere l'ase que desllueix el naixement. Allà, allà, a l'altra banda del rierol. Veges si me'l plantifiques més a la vista, què vols, que trenque la uniformitat de tot el territori? Darrere d'aquells rosers, deixa'l allí mig ocult, és millor així.
Sempre d'amagat, sempre d'amagat, ja n'estava, n'estàvem farts. Cridàrem a consulta i resolguérem allò que pensàvem d'ells. Decidírem fer una una quedada al bell mig per dir-los que ja no ens volem amagar més, que som com som i que sempre ho serem. M'estan oint? Sempre ho serem!

Anguila literària: Albert Forment

LA NINA DE LA PLUJA

Us veig. Us feu els desmenjats, com si no m'haguéreu parat atenció, però jo sí que us veig. Per a mi és suficient. L'un porta una samarreta roja i li creua el pit l'ampla cinta d'una bossa, com si fóra un sarró de caçador. L'altre, samarreta verd camuflatge, sense mànigues, i també duu un sarró, però aquest és d'explorador. Em doneu l'esquena i passareu de llarg, com si no us importara. Tanmateix us he vist i he triat. Me n'he anat amb l'explorador. Ell no ho sap encara, però un dia que ploga a bots i barrals el dominaré. Li faré que em mostre a vosaltres. Necessite veure gent, sabeu? Us necessite per reviure. Gràcies a ell us veig. Sóc la nina de la pluja i us veig. També us faré fer coses.

Anguila literària: Vicent Penya

Una... gran... i això.

La mestra encara no ha entrat. Ha passat abans pel despatx de direcció per arreplegar les consignes del dia. Els alumnes són aplicats, molt aplicats, i esperen dòcilment per rebre instrucció i ensenyament. Alguns, els aplicadíssims, s'han destapat la closca per deixar el cervell a punt de manipulació. Són joves i encara no ho saben, però la llibertat de pensament cal alliberar-la dels perills de la llibertat aliena. Només la llibertat emanada des de la tarima, des de dalt de la messeta de la professora és autèntica llibertat; és l'única que han d'aprendre. És per això que només els de la closca de rosca i el cervell tendre seran instruïts en la veritable llibertat. Perquè la llibertat és solament una, i és gran, i és... això, lliure.

Anguila literària: Isabel Robles

Anguila literària: Manel Alonso

Anguila literària: Francesc Mompó

Open publication - Free publishing - More escrits

Els premis i la política

Són un bon grapat els ajuntaments que convoquen premis sota el seu auspici –o no, perquè moltes vegades són empreses privades que utilitzen aquest format per a fer-se màrqueting–. Siga com siga, és una forma d’ajudar la cultura, els escriptors i els artistes; a més a més, en la mesura en què aquests premis van arrossegant prestigi, el nom dels pobles que els convoca corre una sort paral·lela.

La democràcia va donant alternança en els partits que governen les localitats i molts d’ells, amb bon criteri, els mantenen i, fins i tot, augmenten dotacions i prestigien socialment el guardó.
Per què aquesta introducció, que per òbvia hauria de ser innecessària? Doncs, perquè he assistit a un acte de lliurament de premis que ha estat vergonyós, tot i que és un premi prestigiós i prestigiat.

Aquest ajuntament porta ja dos anys lliurant el guardó literari i organitzant la cerimònia de tal forma que els autors premiats, poetes i escriptors, no puguen fer cap discurs d’agraïment. Per què? Segurament perquè ningú diga cap cosa que aquest partit considere una impertinència política. Que què poden considerar una impertinència? Doncs que parlen de la llengua catalana i de la cultura dels Països Catalans.

Bé, no content l’alcalde amb això, es va permetre el luxe de convertir-se en crític d’art quan va menysprear barroerament els artistes guardonats en escultura els últims anys dient que les obres les tenien per l’ajuntament mig embalades, i que allò ni era art ni era res.
Menyspreava així els artistes premiats, els jurats que decidiren els guanyadors, el saber fer del poble que representa i el prestigi d’aquests premis.

Com el poble es pot permetre el luxe de mantenir al cap de la corporació un element tan impresentable? Encara tingué el desvergonyiment d’incloure en el seu discurs la conveniència de separar la cultura de la política, quan ell mateix l’estava utilitzant sense cap mirament.

Ps. Encara em vaig assabentar després que havien indicat al grup musical que clouria l’acte que en les lletres de les cançons no feriren sensibilitats. La ferida sensible que podien fer era dir en una estrofa “el meu País Valencià”.

Doncs això, felicitats senyor batle pel seu tarannà democràtic. Continuem sent un país d’espardenya que ens posem sabatetes de xarol els diumenges.

Anguila literària: Berna Blanch

Anguila literària: Francesc Collado

LES TRES NINES (LA VERITAT) i V

LA VERITAT
DIARI DE FIGUERES

Ahir va tornar a ocórrer

Tot i que la policia està investigant-ho amb el major dels secrets, sembla que ha tornat a ocórrer. L’any 1925 va desaparéixer una xiqueta a la casa on avui en dia està situat el museu del joguet sense que se’n sabera mai més. L’any 1960 tornà a succeir: desaparegué una altra xiqueta que era filla d’uns amics de la família propietària i tampoc no tornà a aparèixer.
Doncs bé, sembla que la cosa s’ha tornat a repetir. El casalot fou adquirit per l’ajuntament per establir-hi el museu del joguet. La idea sorgí perquè hi havia diverses joguines dels antics propietaris que s’havien conservat en prou bon estat pel fet d’haver estat recloses en vitrines. Encara que no haja transcendit cap informació oficial, fonts ben informades han assegurat a aquest diari que s’està barallant la possibilitat que el cas tinga relació amb les desaparicions anteriors; tot i que haguera transcorregut tant de temps. Segons ha explicat la mare entre plors, la filla s’havia quedat un moment mirant una vitrina que contenia tres nines antigues (són les que fotografiem al principi de la notícia), mentre ella avançava observant d’altres joguines. En un moment, que no va saber precisar, va sentir com una espècie de calfred estrany, es va girar i la filla ja no hi era.

Anguila literària: Toni Cucarella

LES TRES NINES (LA XIQUETA DESAPAREGUDA) IV

Hola sóc la xiqueta desapareguda. Em diuen... que més fa com em diuen. Tots tiren la culpa de la meva desaparició a aquestes tres bledes. Això prendrien elles. Jo no he desaparegut. Continue ací. Vaig descobrir un dia que fixant-me bé en l’espill podia trobar un món distint. No sé si fou la casualitat o perquè tinc alguna cosa de rara, però no em va resultar gens difícil entrar a aquesta gelada dimensió. Des de darrere del mirall us estic observant. Si veniu al museu a visitar-me us serà fàcil entrar al meu món, hehehe. M’han dit que si aconseguesc que entren cinc persones més jo podré trobar també la porta d’eixida. M’és més fàcil si veniu, però si no, també puc intentar-ho a través de la pantalla. Busqueu-me en els reflexos del mirall. No sóc un miratge.

Anguila literària a Casa Baina (Port de Catarroja)

Avui dissabte 19 de setembre de 2009, un bell estol de poetes, d’escriptors i d’amics s’han reunit al Port de Catarroja al voltant d’unes perolades d’all-i-pebre al restaurant Casa Baina: Albert Forment, Beatriu Palmero, Berna Blanch, Carmina Naval, Francesc Mompó, Isabel Robles, Jaume Pérez Montaner, Manel Alonso Català, Mari Carme Arnau, Marina Guillén, , Mercè Climent, Lluís Roda, Paco Collado, Ramon Guillem, Sento Beguer, Sergi Pitarch, Toni Contelles, Toni Cucarella, Toni Teruel, Vicent Penya, Xavier Aliaga,
Mig de broma mig de veres, abans de l’estiu començà a gestionar-se el comboi . Entre el poeta Ramon Guillem i jo mateix férem la crida i una vintena de lletraferits del País han anat acudint puntualment a les 2 del migdia al port.
Entre cerveses i “picaeta”, hem anat intercanviant quefers, projectes, novetats i il·lusions. L’ensalada de llisa, el polpet, els caragols i les gambetes han anat encarregant-se de despertar pituïtàries per tal de rebre com calia la menja dels déus: l’all-i-pebre. La presència de l’anguiladeta ha fet que s’ajornaren les lletres per donar pas a la llengua. Per a aquells que no hagen tastat l’all-i-pebre els diré que el domini de la llengua és fonamental per tal d’ensinistrar el tros d’anguila que balla per dins la boca.
En acabar l’àpat, ens han cedit el local de la Comunitat de Pescadors (associació que compta amb 750 anys d’història) perquè cadascun dels escriptors i poetes llegiren les composicions que havien fet per a l’ocasió. Cal dir que era un dels requisits per a tots els comensals: fer un poema, conte curt, prosa poètica o qualsevol altra composició que tinguera com a centre un animalet tan esvarós com és l’anguila. Així mateix aniré publicant al blog al llarg de diversos dies els textos que s’hi han fet ad hoc amb la corresponent foto de l’autor en el moment de la lectura.

També se'n parla al blog de Mercè Climent.

LES TRES NINES (CATERINA) III

Hola sóc Caterina, la del vestit de llunes grogues i taronges. Sí, ja sé que faig semblant de ser la dolenta, però és que sóc l'única que pense una miqueta de les tres. Laura té un caràcter fort i és de reaccions primàries, però és incapaç de fer-li mal a ningú. Pilar? Ja la veieu, és un tros de pa; massa beneïda i tot. A mi em pertocava de fer alguna cosa. I ho vaig pensar, no cregueu. Quan vaig veure que la xiqueta desapareguda pensava abandonar-nos per d'altres nines més modernes, vaig pensar a fer alguna cosa, sí. Tanmateix no vaig ser jo qui la va fer desaparéixer. Si és que ha desaparegut del tot, perquè vosaltres penseu que ens esteu veient a les tres, però...

LES TRES NINES (PILAR) II

Sóc Pilar, la del vestit de color taronja amb rombes trenats. Jo no sabia res. La xiqueta desapareguda jugava molt amb mi. Em vestia i em pentinava tots els dies. No ho conteu a les meves germanes, però deia que em volia més a mi que a elles. Jo sempre l'escoltava i em portava bé amb ella. Quan no estava davant, Laura sempre deia que no li havíem de fer bona cara perquè la xiqueta desapareguda era dolenta. Tenia nom, però com que fa tant de temps que no està li diem la xiqueta desapareguda. No sé per què se n'anà. Laura no m'ho ha volgut contar. Mai em conten les coses, ni Laura ni Caterina. Però si us conte un secret... jo encara espere que torne.

LES TRES NINES (LAURA) I

Sóc Laura, la del vestit de volants i les flors enfiladisses. La mare ens ha castigat a les tres perquè diu que som culpables que la seva filla se n'haja anat. Bé, no és la nostra mare, és la mare de la xiqueta desapareguda i diu que nosaltres li hem fet un encanteri a l'angelet de la seva filleta i per això ha volat als llimbs. No és cert, no era cap angelet la xiqueta. A mi em va arrancar un tros de nas d'un mos. Em vaig alegrar quan...
Ara som ací i tots ens miren com si fórem culpables. No puc dir-los res. Passen, comenten coses que a males penes puc oir, fan cares estranyes, assenyalen amb el dit i se'n van. No em penedesc de res.

Joc literari 126é

Seguint la jota que ha fet Carme (col·lecció de moments) allà va la meva com a continuació.

L'u mamprén paper i ploma,

l'altre que no ho vol en blau,

tots rodant a la pantalla

ajuntant-nos en allau;

ja no hi ha qui s'aclarisca,

hem muntat un bon cacau.

FOC FOLLET

-I tu, mante, què vols ser quan sigues gran?
-Bomber!
Bomber deia jo tot orgullós. I vaig menjar molt per fer-me gran. I em vaig preparar molt perquè m'admeteren. I a la fi vaig entrar al cos. Però no m'havia adonat que demanaven bombers per apagar focs follets. I heus-me ací, tibat i professional, esperant que algú m'avise on s'ha pres un foc follet.

L'esguard de cristall

Sempre ho havia sospitat. Ell i jo no ens avindríem. Des de la primera vegada que el vaig veure ho vaig intuir. Per què? No ho sé, però eixes coses se senten. No faríem massa garba, no. Tanmateix no m'hi vaig oposar. Tampoc no podia fer-hi res. Eixí de la tenda amb ell, em portà de seguida a sa casa, em remirà una estona per tots els cantons, féu un gest de menyspreu i em deixà sobre aquest estanys d'aigües cristalloses. El vaig veure allunyar-se. Mai més no tornà. Jo encara l'espere. No sé per què, però encara l'espere amb els rems a la mà. Em fa tanta il·lusió.

L'espanyol està ple de mites falsos

Oïu, oïu, qui tinga orelles que escolte i qui tinga cervell que pense.

De debò, paga la pena escoltar la conferència del lingüista Juan Carlos Moreno Cabrera. Un a un, els principals mites de la supremacia del castellà van caient perquè se'ls veja la intenció nacionalista i imperialista que hi ha darrere.

Escolteu i extraieu les conseqüències vosaltres mateixos.

SÍ

13 DE SETEMBRE ARENYS DE MUNT

Un vídeo de la Diada de l'11 de setembre

http://www.vilaweb.tv/?video=5786

Perles a Canal 9 (en la Diada)

Com que no em deixen veure TV3 per imperatiu del PP, em toca veure de tant en tant l'objectivíssim Canal 9. A més a més, avui tenia un morbo afegit: com enfocaria la Diada de Catalunya. Doncs bé, les notícies han anat girant al voltant de l'anada d'Hugo Chavez a Espanya, tot esbiaixant-la perquè els espanyols quedaren molt bé ridiculitzant Chavez; l'anada de la filla dels prínceps Borbons a la guarderia vencent la seva timidesa i saludant els periodistes; un reguitzell de notícies contra els socialistes en general i Zapatero en particular, per acabar dient que la culpa de la crisi la té el Zapatero i l'estatut català (no perden l'ocasió per fomentar la catalanofòbia. Això no és un delicte en la seva constitució?).
Per fi arriba el gran moment (1 minutet): la Diada de Catalunya. Heus ací que segons C9 a Barcelona només hi ha hagut una forta xiulada contra el tripartit per les ERO de Nissan i de Roca; i res d'actes independentistes.
La resta, notícies desllavassades i notícies laudatòries del paradís valencià del PP: diners de Camps contra l'atur, congrés de científics...
Pel que fa a les perles lingüístiques, només assenyalar el perfecte castellà amb què s'han expressat Laura Sànchez de Leon, portantveu del govern valencià, i les del presidentíssim Francisco Camps, sempre tan petroni ell, amb un castellà de la més alta acadèmia de Cervantes.

BONA DIADA ALS GERMANS DEL NORD

Restaurant: La Llotgeta (Godella)

Godella és un poble que tot i estar a tocar de València ciutat lluita per mantenir la seva estructura de poble poble –com adjectivaria Fuster–. Doncs bé, aquest poble té un bell esbart de restaurants que (a)paguen la pena (ja en vaig postejar un altre). La Llotgeta està situat al carrer Major, tot just davant per davant de la Casa de la Vila. Aquest també està estructurat respectant les antigues cambres de la planta baixa on està situat. Té tres saletes interiors amb unes cinc o sis taules per estança, més dos àmbits més que li han guanyat a l’antic corral i que han sabut condicionar de manera molt acollidora. Probablement dispose en total d’una trentena de taules; així i tot cal reservar per no trobar-se palplantat i sense possibilitats, sobretot els caps de setmana.
La cuina és exquisida i els plats són abundants; si no s’hi va amb molta gana –o gola-, cal demanar tres plats per a dos.
Un entrant que no us heu de perdre és el Gratinat de fetge d’ànec. Té un mos tan fi que a mi sempre em transporta, no sé per quina raó, a sabors i flaires medievals; això sí, a la taula parada d’un noble. L’última vegada demanàrem Abadejo sobre albergínies, magret d’ànec curat amb faves tendres i ous de guatla, entrecot trossejat; per a les postres, flam de poma amb gelat de romer, crema torrada al cafè amb un sorbet de moscatell. Tot ben regadet amb una ampolla de Villa Narcisa.
El preu: 30/35 € per persona.
Un altre restaurant que (a)paga la pena.

Festes d'Algemesí

Ahir, dia 8 de setembre era la Marededéu de la Salut (crec) i per tant era un de les festes d’Algemesí. Ja fa anys que un amic ballador d’allí no parava de desenquetar-me perquè hi anara a veure-les. La cosa quadrà ahir. La processó de la Marededéu de la Salut és una cosa digna de gaudir. Poca cosa o cap té a veure amb les processos religioses; quasi tota ella té, si més no, una posada en escena pagana en què participa moltíssima gent del poble.
Nosaltres ens situàrem en un parell de llocs per veure-la. Primer estiguérem en un cantó de la Plaça Verge del Dolors i després, en una planta baixa d’un altre carrer –no recorde el nom- propietat d’uns familiars dels meus amics.
Des que arribàrem el ressò de les postisses, de les dolçaines i dels tabals conformaven un cel alegre que s’estenia per tota la part vella de la ciutat. Si tots els quadres que desfilaven em semblaren meravellosos, jo (és el meu gust particular) destacaria les muixerangues (conformades per la música del mateix nom –convertida per a molts com a himne nacional del País Valencià-, la colla dels castellers i el mateix castell que basteixen en cada ocasió); sembla ser que Algemesí és el bressol dels castellers. Destacaria també el ball de les Llauradores, el dels Bastonets i el dels Tornejants. Aquest últim se’m representava com les forces tel·lúriques prenent possessió del seu espai amb moviments retallts i minimalistes que marcaven el seu poder amb gestos insinuants de varetes amenaçadores i que acabaven genoll a terra retent vassallatge a a la Marededéu de la Salut.
De tota la part de la processó profana caldria no oblidar la Carxofa, les Pastoretes, els Arquets, els Cirialots i els Personatges bíblics...Una processó, un bé cultural nostre, digne de visitar.

ARENYS DE MUNT: SER O NO SER

No és triar entre una filosofia política o una altra, no. El que el dia 13 de setembre faran els habitants d’Arenys de Munt serà alçar la veu de mil anys d’història. La veu de totes les generacions d’avantpassats, com diu la cançó: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, es farà papereta a les mans dels arenyencs. No és una simple votació política, és una votació de supervivència. El que el dia 13 de setembre es votarà a Arenys és un clam al món per dir que la nostra cultura, la nostra història, la nostra llengua, el nostre tarannà no vol deixatar-se en una ponentada; que no volem ser engolits per una nació que no és la nostra. És per això que el dia 13 de setembre a Arenys de Munt votem tots. Els arenyencs eixe dia seran la metonímia de tots els Països Catalans.

HOMENOTS: JAUME PÉREZ MONTANER

El poeta, crític literari, assagista, professor i agitador cultural Jaume Pérez Montaner naix a Alfàs del Pi (Marina Baixa) el 1938. Sent estudiant de Filologia durant l’any 1962 és empresonat per activitats antifranquistes i passa 15 mesos en diverses presons de l’Estat espanyol (València, Carabanchel, Càceres). A finals dels seixanta es llicencia en Filosofia i Lletres i com que estava marcat políticament li tocà anar-se’n a treballar als EEUU, on fa classes per diverses universitats (Pennsylvania, Portland...). A començament dels setanta coneix Estellés qui es converteix en un dels seus grans referents i li tradueix poemes a l’anglès. Entre moltes altres activitats dirigí el departament de Català de la Universitat de València i fou president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana des del 1999 fins al 2007. Ha escrit diverses obres d’assajos i de crítica literària. Com a poeta, com a grandíssim poeta, té publicades les obres: Adveniment de l’odi (1976); L’heura del desig (1985); Màscares (1992); Fronteres (1994); L’oblit (1996); Solatge (2009).
A finals dels anys vuitanta, en les reunions de la Forest d’Arana al barri del Carme de València, vaig conèixer l’alfassí Jaume Pérez Montaner. Jo en sabia d’ell per algun llibre primerenc de literatura catalana al País Valencià i també perquè alguns amics del quefer literari me n’havien parlat. Més enllà de l’honor de conèixer-lo en persona (que no en fou poc), la cosa que em va impactar va ser la seva humanitat. Jaume traspua bonhomia amb la mirada, amb el to de la paraula, amb els gestos mesurats i amables... Amb ell he coincidit des d’aleshores moltes vegades i he pogut gaudir del seu verb i he begut del seu profund pòsit cultural sempre envoltat d’una grandíssima sensació de pau. Darrerament he tingut la sort de compartir amb ell els guardons de la vila de Catarroja on ens acompanyà una anècdota de silenci sonor. Així mateix, el dia de la presentació del poemari Solatge vaig tenir l’honor de recitar-hi un dels seus poemes. Jaume és d’aquelles persones que saben escoltar-te amb un somriure sincer i sempre tenen algun adjectiu amable per a tu al sarró de la conversa.A tu, Jaume Pérez Montaner, alfassí ben parit, aquest HOMENOT.

Restaurant Els Ullals (Amposta)

La casualitat ens dugué quan tornàvem d’un viatge pel nord de Catalunya cap al País Valencià a descobrir aquest meravellós restaurant d’Amposta. Buscàvem on dinar i fou la imatge exterior, pulcra i elegant, la que ens cridà perquè entràrem. Una ampla sala permetia que les taules, sobrades d’espai també, gaudiren d’una certa intimitat. Les taules estan molt ben vestides amb diversos jocs de copes, de plats i de coberteria que et van canviant a mesura que cal. El servei ens dedicà tot el temps que el requerírem i ens explicà en el seu català tortosí totes les preguntes referents a les menges. Tenen un menú de 14€ que és un do de déu; es pot triar entre 5 ó 6 primers i uns altres tants de segon.
A més del menú, demanàrem musclos (clotxines) a la marinera –puc jurar i perjurar que són els millors que he tastat en la vida–, cloïsses saltejades amb vi i llima i una amanida verda. Pel que fa al menú ens serviren una generosa fideuà de fideu finet –a mi m’agrada més així perquè la pasta no arriba a fer-li competència de sabor a la resta d’ingredients i la cullerada és fina–, suquets d’anguila –molt bons, carregadíssims d’anguila, però el fan sense creïlles, conill a la brasa amb mongetes i daus de vedella. Tot regat amb un vi blanc sec i afruitat (Clàudia/ Vallfomosa) i per a les postres ens tragueren el carret dels Ullals (tot un combinat de diverses postres perquè hi triàrem). Tot plegat amb cafès eixírem a uns 25€ cadascú.
Es troba al C/Burgos, 34 d’Amposta
Els Ullals és un altre restaurant que (a)paga la pena.

Perles lingüístiques a Canal 9

Unes perletes més en la parla de Canal9. En el programa d'abans del telenotícies m'he trobat amb el següent:

1r- La locutora parlava amb una fonètic molt acceptable i amb moltíssima fluïdesa. Ja n'estava jo content de veure-hi un bon nivell quan de colp ho amolla: AIXINA, parlant de les altes temperatures d'aquests dies. Aquesta paraula prové del llatí vulgar accu-sic (l'adverbi modal sic reforçat pel presentador accu. La nova paraula aglutinada acabà donant la forma AIXÍ. Cap altra deformació és normativa. Algú s'imagina alguna persona parlant un castellà culte i dient: ASINA? Doncs això, jo tampoc.

2n- Aquesta és de fonètica. Parlant dels jardins d'Elx li sent: l'OR dels xiquets... (amb una O tancada que ja de per si feia la sensació de catanyol). I jo esperant la procedència de la riquesa infantil. Doncs no, aquesta riquesa no era d'origen metàl·lic, era més ecologista; era l'HORT (amb la o ben oberta) dels xiquets.

3r- Aquesta és morfosintàctica. Ja sé que molta gent també la fa, però no deixa de colpejar l'oïda en un context on cal que exigim un alt nivell de formalitat lingüística. Parlant de l'oratge, la locutora diu: parlàvem DE que... Aquesta preposició DE cau davant de la conjunció QUE. Caldria dir: parlàvem que...